La qüestió bàltica

La invasió d'Ucraïna per part de Rússia ha alertat els seus veïns bàltics. Suècia i Finlàndia, de tradició neutral, han posat en marxa els engranatges diplomàtics per entrar a l'OTAN. Al juny, coincidint amb la cimera de Madrid, es podria marcar el full de ruta per incorporar aquests dos estats a l'Aliança Atlàntica.

El terratrèmol polític que ha ocasionat la invasió d’Ucraïna per part de la Federació Russa ha obert la capsa de Pandora.

Només el desenvolupament dels esdeveniments ens permetrà veure quina és la direcció que pren el nou tauler de joc mundial. En aquestes últimes setmanes sembla que Suècia i Finlàndia, dos països tradicionalment neutrals, han començat a fer moviments diplomàtics per entrar dins l’OTAN. Una estratègia totalment lícita i, fins i tot, lògica des d’una òptica local que, segons les enquestes, sembla que té el suport social necessari, principalment de la dreta d’ambdós països.

Ara bé, els perills estratègics d’aquest acostament que trenca la neutralitat del bàltic són especialment elevats, i ens afecten a tots. Durant l’edat moderna, Suècia va ser una de les principals potències militars europees. Això la va portar a combatre constantment contra els seus veïns, entre els quals l’emergent imperi rus.

Tanmateix, i d’ençà de la seva derrota en concloure la Gran Guerra del Nord (1700-1721), que va suposar la pèrdua de bona part del seu imperi repartit per tota la costa bàltica (Alemanya, Polònia, Lituània, etc.), Suècia va perdre el protagonisme polític europeu. Després de les Guerres Napoleòniques que van constatar l’annexió de Finlàndia en mans de Rússia, aquest país va optar per aplicar una política de neutralitat internacional davant de futurs enfrontaments, fet que la va salvar, per exemple, de la devastació de la II Guerra Mundial.El cas finlandès és més sensible històricament, sobretot en relació amb Rússia. El 1809 es va reconèixer la seva integració als dominis del tsar, on va romandre fins al 1917.

Un cop declarada la seva independència, on va ser essencial l’ajuda de l’imperi alemany, va iniciar-se una guerra civil que va ser provocar la derrota dels comunistes i la consolidació dels nacionalistes al poder. Coincidint amb el període de domini de Stalin al capdavant del gegant soviètic, i en un moment d’expansió de l’Alemanya nazi i l’URSS que es repartien estats com Polònia i els bàltics, el 1939 els soviètics van envair aquest país, i van ser derrotats de manera humiliant pocs mesos després. El 1941 els finlandesos van contraatacar capturant les zones perdudes en el tractat de pau del 1940.

Amb la contesa gairebé perduda per part del III Reich, la Guerra de Continuació (així es coneix allà aquest segon conflicte amb l’URSS) va finalitzar, i Finlàndia va haver de retirar-se dels seus territoris reconquerits mantenint únicament les fronteres actuals. Per tal d’assegurar la pau, l’any 1947 es va firmar un tractat de neutralitat, el qual va perdre valor després de la caiguda de l’URSS. Aquest fet va permetre, entre altres coses, la seva integració el 1995 a la UE.Si la pau i les relacions polítiques entre aquests tres estats han estat estables durant les últimes dècades, per què ara es mouen les fitxes? El risc d’un atac de Rússia al bàltic és, almenys avui en dia, especialment baix.

La discursiva nacionalista russa no té dins el seu imaginari l’annexió de Suècia. No obstant això, amb Finlàndia potser sí que podria tenir certes temptacions expansionistes, tot i que tampoc sembla que sigui la seva prioritat actual, fet que allunya qualsevol ofensiva a curt o a mitjà termini. A més, tant Suècia com Finlàndia són membres de la UE, fet que ofereix una protecció que, a priori, hauria de ser un element prou dissuasiu per evitar una eventual invasió.

Davant aquest context que no obliga a fer moviments arriscats que puguin crispar encara més una situació d’alta tensió a escala internacional, per què es planteja la seva entrada a l’OTAN? Possiblement, la guerra d’Ucraïna sigui l’excusa perfecta per culminar un procés d’acostament que fa anys que tenen tant l’OTAN com aquests dos estats. Si per una banda l’estancament històric de la unió militar a Europa és més que notori, l’avenç de l’Aliança Atlàntica cap a l’est no ha parat des del 1990, i sembla que no té intenció de frenar, com intenta fer ara en direcció a l’Àrtic. Des d’una perspectiva dels EUA, consolidar unes posicions al Bàltic i a Finlàndia seria clau per a envoltar Rússia i aïllar-la internacionalment.

Ara bé, val la pena el risc que suposa amenaçar d’aquesta manera un país que té l’arsenal nuclear més gran del món? Des d’una perspectiva europea, potser interessaria més no afegir més llenya al foc (tret que es busqui la tercera guerra mundial), deixar aquest espai geogràfic calmat i centrar-se a solucionar el greu problema que suposa la invasió d’Ucraïna. Rússia, l’actor que ha precipitat els esdeveniments, ja va amenaçar, tot i fer-ho de manera tímida, sobre els perills d’una possible entrada de Suècia i Finlàndia a l’OTAN. Si el que es busca és la pau, potser omplir la mar bàltica amb arsenal nuclear i augmentar la tensió entre estats veïns no sembla la millor solució per frenar els reptes actuals.

Escalar més les tensions no ens porta a cap lloc, només al desastre. Això no significa que no es pugui actuar d’altres maneres per frenar les pretensions imperialistes de Putin, però donar-li l’argument de l’amenaça exterior, i més tenint una frontera de més de 1.000 quilòmetres amb Finlàndia, pot ser una arma política dins de Rússia prou forta per fer moviments que ara mateix no ens podem imaginar i, honestament, tampoc desitjo presenciar. Al juny se celebra la cimera de l’OTAN a Madrid.

Sembla que allà es podria marcar el full de ruta de l’aliança de cara als pròxims mesos, factor que serà determinant per veure el nou rumb que aquesta organització pugui prendre, què passarà amb la integració de Finlàndia i Suècia dins l’aliança i com es tractarà la qüestió de la guerra a l’est del continent. Les polítiques i acords que s’impulsin després d’aquesta cimera ens poden oferir una imatge aproximada del futur que ens espera com a societat.