«Ucraïna té la moral molt alta, estan convençuts de guanyar»

Lluís Caelles és un referent, però també un company. Per això el tutegem. Quina és la gran diferència, al marge de la destrucció, que has percebut a Ucraïna des de l’inici de la guerra? Veus la gent decidida a resistir?

L’inici de l’atac ens va agafar a Kíiv perquè ens havien expulsat del Donbass, on havíem anat sense esperar les credencials. Abans de la invasió, ningú creia que Rússia llançaria un atac a gran escala, tret dels serveis secrets dels Estats Units. Tots especulaven des que només era un farol per forçar una declaració de neutralitat d’Ucraïna fins que només hi hauria atacs quirúrgics al Donbass, i jo pensava que aniria per aquí. La principal diferència al principi és el desconcert. La gent pensava que no passaria i de sobte passa.

El que no ha canviat és la seua determinació. La seua determinació de resistir és ara encara més gran?

Sí, sens dubte. I té un gran mèrit, perquè estar determinat en temps de pau és com que el paper ho aguanta tot. Un traductor que conec des de fa anys, un jove que és gairebé un savi, es va apuntar a les defenses territorials voluntàries i em va dir, igual que altres fonts, que hi ha més voluntaris que llocs per ocupar i que armes curtes disponibles a l’Exèrcit. I a les caixes de reclutament segueix havent-hi cues. Abans de la guerra, anàvem pel país i no veia moviment militar. Els soldats russos tothom els fotografiava i jo preguntava: on són els ucraïnesos? I tots ens deien: “Hi són, estan preparats, tenen armes i des del 2014 [quan Rússia va adjudicar-se Crimea en una operació amb soldats sense insígnies] l’Exèrcit ha millorat molt. I tenim molta moral, els russos no, sabem que hem de defensar el país.” Ho veia amb escepticisme, com una litúrgia. Em vaig equivocar, tenen una moral altíssima, el traductor m’explicava que estan convençuts que guanyaran i que pot ser que duri temps, però aguantaran i venceran. Tenen moral de victòria.

Així doncs, la guerra pot ser llarga.

Si les potències occidentals continuen subministrant armes i a això li sumes la determinació dels ucraïnesos, això pot durar mesos o anys. Una de les sensacions que m’han quedat és que tot pot passar. Ningú pensava que hi hauria un atac amb tancs com fa vuitanta anys, que es bombardejarien ciutats, que hi hauria assassinats, pillatge. I quan es parla de l’ús d’armes nuclears tàctiques, acabo pensant que tot pot passar.

Has estat amb gent que viu en soterranis, al metro, en edificis semienderrocats, quina imatge t’ha impactat més?

A la guerra, 10.000 morts són una xifra, però un mort amb nom i cognoms és un ganivet que se’t clava al cor. Va haver-hi dos vegades en què vaig haver de parar una mica per refer-me. Una, a l’enterrament d’un civil de 20 anys que blindats russos van matar quan intentava fugir de Mikolaiv. Els pares em van donar permís per gravar, i al veure un pare i una mare destruïts per la mort d’un fill de 20 anys, el dolor t’arriba. L’altra va ser en un soterrani a Khàrkiv. Veure com s’hi viu des de fa dos mesos i trobar-te nens petits és un xoc, perquè ja no és que no vagin a l’escola i no juguin, és que gairebé no veuen el sol.

Has estat a Butxa, on han perdut la vida centenars de civils i hi ha fosses comunes. És l’evidència que l’exèrcit rus ha comès crims de guerra? Vam estar a Butxa i a Borodianka quan hi havia el fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional. Ens va dir que tenen indicis sòlids de crims de guerra. Vam ser testimonis de l’obertura d’una fossa i hi apareix gent amb les mans i els peus lligats i amb un tret al cap. Algun testimoni directe ens va explicar que hi va haver crims per pur caprici de soldats que disparaven a una persona perquè era al carrer. Srebrenica és el nom del mal contemporani a Europa, però ara hi ha Butxa, Borodianka, Irpín, Mariúpol.. Jo diria el mateix que el fiscal, que els indicis són sòlids.

Fora d’Ucraïna, Zelenski era conegut per ser un actor i humorista que havia arribat a la presidència. Ara és un personatge icònic. També al seu país?

També. Només dos dies abans de l’atac estava molt desprestigiat. Quan esclata la guerra, Zelenski és un dels errors de càlcul de Putin, perquè crec que el visualitzava a fora deixant un país escapçat. En canvi, Zelenski surt per la tele, diu que es queda, que es queda la seua família i això galvanitza el país. És un moment crucial, apareix molt, surt al carrer i fa una gestió dels mitjans molt moderna.

Sempre es diu que la veritat és la primera víctima de la guerra. Es pot fer una informació objectiva de la guerra?

Es pot intentar amb honestedat i l’abecé del periodisme: rigor, preguntar, assegurar-se de qui són les fonts, intentar que siguin de primera mà i atribuir. És una mica com a les manifestacions, acabes atribuint que el govern ucraïnès diu això i el rus allò altre i assumeixes que menteixen tots. Sí que hi ha coses que són fets. Per exemple: parlem d’invasió o no? Està clar: un país no va provocar l’altre i va ser envaït.

Veus viable una pròxima solució diplomàtica?

No. Ucraïna es podria comprometre a no ingressar a l’OTAN, però el gran problema és el territorial. El Donbass és un 10 per cent del país i cap estat renuncia al seu territori. Les negociacions depenen de la temperatura del conflicte, i ara Ucraïna està en el seu “momentum”, ha obligat un gran exèrcit a retrocedir i a concentrar els esforços en un sector. I Putin ha parlat del Donbass i Crimea, però no de la franja des de Mariúpol fins a Crimea. Arribarà el moment que posarà sobre la taula que això ho vol per a ell. És un botí de guerra, més que el Donbass, perquè aquesta franja del mar d’Azov dona potència geoestratègica a Rússia.

I Ucraïna no acceptarà mai.

No, és que es queda sense Mariúpol, un port estratègic, i ja ni dic si l’exèrcit rus acaba consolidant una franja que li doni el port d’Odessa.

Has patit per la teua integritat física? La tensió amb uns milicians ucraïnesos es va fer viral, i has explicat que soldats us van obligar a ajeure-us de cap per avall a l’habitació de l’hotel a Kíiv.

En el famós directe que van interrompre els milicians no vaig patir, perquè els havia vist en un checkpoint i anaven armats fins a les celles, i en el directe vaig veure que no portaven armes a la mà. Quan érem a l’hotel i van entrar els soldats, ens van fer tombar a terra amb els braços oberts i ens van encanonar. Quan girava el cap cap a dalt, amb el clatell tocava el canó del Kalàixnikov. Al cap d’un moment vaig veure que eren ucraïnesos, perquè vaig arribar a pensar si era un comando rus. A mesura que passaven els segons vaig veure que podíem acabar sent detinguts o tenir complicacions, però el tema de patir per la vida només va ser un esclat.

Com portes ser el veí d’Isona i el pallarès més conegut i admirat del moment?

De vegades et pregunten si et sap greu que la gent et reconegui i et pari pel carrer. A mi no, al contrari. Quan vaig tornar de la crisi nuclear a Fukushima, la gent em deia: “A casa hem patit molt per tu.” Això em va emocionar, i ara m’ho tornen a dir. I al Pallars una mica més, perquè em coneixen més. Els que som de poble tenim una relació amb els nostres orígens molt més especial que les d’una gran ciutat.