Els cinc moments clau de la caiguda de Boris Johnson
El primer ministre britànic, Boris Johnson, en una imatge d’arxiu.
Aquests són els cinc moments clau que al llarg dels seus tres anys de mandat -des del 24 de juliol de 2019 fins avui- han forjat la caiguda del primer ministre britànic, Boris Johnson.
1. La gota que va fer vessar el got
La premsa britànica va destapar el passat 29 de juny que el cap de disciplina del grup parlamentari conservador, Chris Pincher, "va grapejar" dos col·legues en un club privat conservador, un cas que va propiciar que el parlamentari dimitís i que el partit decretés la seua suspensió. Al cap de pocs dies van sorgir noves acusacions de conducta sexual indeguda -algunes que es remuntaven fins a fa una dècada- contra Pincher, que van revelar que Johnson tenia constància de la seua existència quan el va designar el febrer passat responsable de disciplina de la formació, malgrat haver-ho negat inicialment.
Les seues mentides i la seua gestió de l’escàndol li van costar la confiança de Rishi Sunak i Sajid Javid, ara exministres d’Economia i Sanitat, respectivament, que van dimitir dimarts i van desencadenar una onada de renúncies.
2. El partygate
Les nombroses festes i partits|trobades socials que membres del Govern, inclòs el mateix Johnson, van protagonitzar a Downing Street -seu de l’Executiu- durant els mesos de confinaments en la pandèmia van indignar els ciutadans, que acataven llavors duríssimes restriccions socials anticovid. Aquest escàndol, el més sonat del seu mandat, va erosionar la seua credibilitat i el va posar a l’ull de mira d’una investigació policial de Scotland Yard, que el va multar juntament amb la seua esposa, Carrie.
També va ser objecte d’una indagació a càrrec de l’alta funcionària Sue Gray, que va publicar un duríssim informe en el qual va documentar casos d’"excessos etílics, menyspreu a subordinats i menyspreu per les normes" per part del cercle proper al "premier" en els pitjors moments de la pandèmia. A més, una comissió parlamentària té pendent investigar si Johnson va mentir de manera deliberada al Parlament quan va haver de comparèixer en nombroses ocasions i va negar haver tingut constància de molts d’aquestes trobades socials durant la pandèmia.
3. Un fallit intent de canviar les regles
L’octubre de 2021, la comissió d’estàndards parlamentaris va trobar culpable el diputat conservador Owen Paterson d’haver trencat el codi de conducta i va recomanar la seua suspensió, en haver fet servir la seua posició per beneficiar dos empreses per a les que treballava com a assessor. L’Executiu va provar de reformar l’actual sistema regulatori per bloquejar aquesta suspensió, encara que finalment va haver de fer-se enrere davant del rebuig dins de les seues pròpies files parlamentàries i dels partits d’oposició. El 4 de novembre de 2021, el conservador Owen Paterson va anunciar la seua dimissió com a diputat, però els dubtes sobre l’honorabilitat de l’Executiu ja estaven sembrats.
4. L’ombra del superassessor
El controvertit exassessor de Johnson Dominic Cummings, cervell a l’ombra de la campanya del Brexit i mà dreta del "premier" al començament del seu mandat, va ser també el seu malson. Primer, en descobrir-se que va viatjar amb la seua família a casa dels seus pares al nord d’Anglaterra enmig de les restriccions més dures de la pandèmia, i posteriorment a través de les seues revelacions i crítiques.
Davant de dos comissions parlamentàries, va atacar la gestió del líder "tory" en el seu maneig de la pandèmia, retraient les seues "males decisions" que, segons ell, van costar la mort "innecessària" de molts ciutadans. Entre les seues crítiques, va assegurar que Johnson preferia "deixar que s’apilessin els cadàvers" a un tercer confinament.
5. Una costosa redecoració
La comissió electoral del Regne Unit, organisme independent encarregat de supervisar el finançament dels partits, va obrir l’abril de 2021 una investigació per aclarir d’on procedien els fons fets servir per Johnson i la seua esposa per redecorar la seua residència de Downing Street. Més de 65.000 euros canalitzats a través del Partit Conservador van ser fets servir per finançar la sumptuosa reforma, executada per la decoradora Lulu Lyttle, en un altre tèrbol escàndol que va rebre el nom de "Wallpapergate", amb referència a l’empaperat de les parets.
