Abe seguia sent el polític més influent del Japó

Tot i la seva retirada de la primera plana, el carisma del "falcó" Abe i els seus freqüents pronunciaments sobre temes espinosos com la reforma de la constitució pacifista nipona o les tensions amb la Xina seguien definint l'agenda del governant Partit Liberal Democràtic (PLD), a contrast amb el to més moderat de l'actual primer ministre Fumkio Kishida que ha mantingut els principals pilars de l'estrat ègia política del seu predecessor des que va arribar al poder l'octubre de l'any passat.

L'antic mandatari ja no posseïa cap alt càrrec oficial al Govern ni al seu partit, encara que mantenia el seu escó de parlamentari, liderava la principal facció dins del PLD i, segons els mentiders polítics, manejava al seu gust els fils de la formació conservadora. En els últims mesos, va tornar a acaparar titulars i posar el seu "protegit" Kishida en problemes amb declaracions en què apuntava a una intervenció militar japonesa en cas d'invasió xinesa de Taiwan, o en què es mostrava partidari que el Japó albergés armes nuclears dels Estats Units.

I és que Abe va deixar la prefectura del Govern japonès sense haver pogut assolir la seva prioritat política, la d'ampliar les competències nacionals de Defensa, per a la qual cosa caldria una reforma constitucional que fins ara no ha tingut prou suport polític ni ciutadà. Aquesta possible reforma és de fet un dels temes clau de les eleccions parcials a la Cambra Alta del Parlament japonès que se celebren aquest diumenge.

Abe, malgrat la seva malmesa salut -es va retirar el 2020 per una malaltia estomacal i ja va abandonar un breu mandat previ el 2007 per motius similars-, es va implicar en la campanya participant en mítings de llarg a llarg de tot el país, tractant de posar al servei del seu partit la seva estrebada entre els votants més conservadors.

Nascut el 21 de setembre de 1954 a Tòquio, encara que criat a la prefectura de Yamaguchi, la regió del sud-oest japonès on s'assentava el clan samurai del qual baixa la seva família, Abe portava la política a les venes.

El seu avi matern va ser l'imperialista primer ministre Nobusuke Kishi, empresonat durant tres anys com a criminal de guerra després de la Segona Guerra Mundial, encara que després exculpat i elegit primer ministre de 1957 i 1960. El seu pare, Shintaro Abe, va ser ministre d'Afers Estrangers als governs de Yasuhiro Nakasone als anys vuitanta. Una altra figura que va marcar la seva trajectòria va ser la del seu oncle avi i Nobel de la Pau Eisaku Sato, un dels caps de l'Executiu més duradors del país (1964-1972).

Llicenciat en Ciències Polítiques el 1977 per la Universitat Seikei de Tòquio, Abe va completar els seus estudis a la Universitat del Sud de Califòrnia (USC) abans d'integrar-se al món laboral el 1979 a la siderúrgica Kobe Steel. Tres anys més tard va començar a implicar-se en política com a assessor del seu pare, que poc després assumiria la cartera d'Exteriors, però no va ser fins al 1993 quan va obtenir un escó de diputat del Partit Liberal Democràtic representant un districte de la seva prefectura natal, Yamaguchi.

Aquesta trajectòria es va consolidar el 2003 amb el seu nomenament com a secretari general de PLD, un càrrec que va compaginar amb el de portaveu del Gabinet de Junichiro Koizumi, al qual succeiria el 2006 com a primer ministre. Amb 52 anys acabats de fer, Abe es va convertir en el primer cap de l'Executiu del Japó nascut després de la Segona Guerra Mundial, encara que aquest primer mandat duraria tot just un any pels seus problemes de salut.

Del seu llegat polític destaca el perfil internacional més gran que va adquirir el Japó sota el seu comandament, estrenyent relacions amb els Estats Units i amb la Unió Europea i tractant de millorar els llaços amb Moscou, amb qui Tòquio manté disputes territorials, encara que aquest acostament es va truncar amb la invasió russa d'Ucraïna. També ho va ser el seu gir cap a una política de mà dura amb Corea del Nord, amb el règim de la qual Tòquio havia estat relativament benèvol fins que es va confirmar el 2002 una trama de Pionyang per segrestar japonesos que el mateix Abe va tractar de resoldre com a negociador en cap del Govern nipó, o la seva associació amb Nippon Kaigi, principal grup de pressió ultraconservador del Japó a què també pertanyen Kishida i molts dels principals polítics del seu partit.

Una altra de les seves grans fites va ser "Abenomics", la seva estratègia econòmica coordinada amb el banc central nipó ideada per treure la tercera economia mundial del llarg cicle deflacionari a base d'una quantiosa despesa pública i de tipus d'interès ultrabaixos, entre altres mesures flexibilitzadores. Tot i que Kishida aposta pel que defineix com "un nou capitalisme", a la pràctica el seu programa econòmic és un calc d'"Abenomics", el qual en aquests moments es troba més qüestionat que mai a causa de la inflació accelerada al Japó per factors externs i a la seva ranquejant economia.