Lleidatans que van viure l'horror

Testimonis a Cambrils durant els atemptats recorden com van patir una nit “per oblidar”. Mai van imaginar que els terroristes acabessin en aquesta localitat després de la barbàrie a la Rambla

«No podia suportar que algú corregués darrere meu»

Pere. Veí de Lleida

El Pere era amb uns amics al bar Beach Point, al passeig marítim de Cambrils. “De sobte, van entrar tres turistes demanant a crits que algú truqués a la policia. Al principi ningú no entenia res, però notava la gent inquieta i hipersensible”, recorda el jove. El pànic es va accentuar perquè feia només unes hores dels fatídics succes 

sos de Barcelona. “A l’instant va aparèixer un dels terroristes vestit amb una armilla taronja, simulant que portava explosius, i a tots ens va semblar real. Va arribar un cotxe amb més membres de la cèl·lula terrorista, van començar a disparar i vam sortir tots corrents i acotxats. Vam poder arribar bé a casa, però vaig tenir molta por, fins al punt que fins diverses setmanes després no suportava que algú corregués darrere meu, i les sirenes d’emergència de la policia em causaven ansietat. Ara ja estic bé, però miro cap al passat amb el record d’una mala experiència que mai hauria d’haver passat.”

«Pensava que no era real, com si somiés»

Estel. Veïna de Lleida

L’Estel i la seua amiga Blanca eren a la rambla de Cambrils, quan va començar el caos. No sabien com reaccionar, i van decidir anar corrents cap a la sorra. “La meua amiga estava molt nerviosa, però jo vaig creure que el que passava no era real. Pensava que es tractava d’un somni, estava en estat de xoc”, recorda. Van entrar a l’aigua i 

van nadar fins a una plataforma de flotadors, on també s’amagava una altra parella. “Vam ser allà més d’una hora, i quan es va calmar tot vam tornar a la vora, on la policia ens va tranquil· litzar i ens van dir que ens en anéssim a Salou caminant. Una senyora ens va obrir les portes de casa seua i vam poder trucar a les nostres famílies per dir-los que estàvem bé. No sé per què ho vam fer, però abans de saltar al mar vam deixar els mòbils a la sorra. Quan vam tornar a la platja no els vam trobar, però vam tenir la sort que la policia els va veure i els va portar a comissaria, on vam poder recuperar- los l’endemà.”

«Els nens van tenir malsons durant dies, i jo també»

Pau. Veí de Lleida

El Pau i la seua família mai no oblidaran l’atemptat de Cambrils, que van viure in situ, ja que un dels terroristes va ser abatut pels Mossos just al davant de l’apartament on s’allotjaven. De fet, hores abans havia tingut un pensament premonitori. “Érem en una terrassa del passeig, a prop del port, i recordo que li vaig dir a la meua mare que no estava còmode allà després del que havia passat a Barcelona”, explica. Va ser després de sopar quan tot es va precipitar. “Ens en anàvem al llit amb el petit i llavors vam sentir el crit d’Allahu Akbar. Ràpidament vam abaixar les persianes i pel buit vam veure que un d’ells tenia la mà aixecada i una armilla, que llavors no sabíem que era falsa. Ens vam tirar a terra perquè el teníem just a sota del balcó i si feia detonar la bomba es carregava l’edifici. Vam passar molta por”, relata. “Patia molt pels nens, perquè van tenir malsons diversos dies, i jo també”, apunta. 

«Sempre ho tinc present, no creia que passaria aquí»

Eva. Lleidatana que viu a Cambrils

“Just en el moment en què els Mossos van abatre els terroristes estava passejant a l’altra punta de Cambrils, per la qual cosa no me’n vaig assabentar fins que vaig arribar a casa, quan la veïna m’ho va explicar. Tot i així, va ser un dia estrany, perquè hi havia mossos per tot arreu després dels fets a la Rambla i mai no m’hauria imaginat que passaria això a Cambrils hores després. Aquella nit hi havia molta gent pel carrer. Jo no vaig dormir perquè ho estava seguint tot per televisió i la nit de l’endemà no vaig sortir de casa. Va ser un agost trist i als dies següents els turistes se’n van anar. A partir del setembre, després de les vacances, vam haver de tornar a la normalitat i crec tots els veïns ho teníem al cap, però tampoc en parlàvem gaire. Ara, cinc anys després, ho tinc molt present, però tampoc se m’obliden altres atemptats. Sempre que passo pel lloc on els van abatre és impossible no pensar-hi”.