La por que protegeix i paralitza

Katerina, supervisora d’un supermercata Kíiv, va sentir el passat 10 d’octubre com el seu cos s’elevava de terra diversos centímetres i va veure els seus dos telèfons sortir disparats de les butxaques del davantal després de l’impacte d’un míssil al centre de negocis 101 Tower, a uns cent metres.

L’ona expansiva la va deixar atordida durant uns segons fins que va ser conscient que es tractava d’un atac rus i va ordenar als seus sis treballadors, cinc d’elles dones, amagar-se al traster. Allà van passar quaranta minuts sense poder comunicar-se amb les seues famílies. La porta principal va sortir disparada i molts vidres van esclatar en mil bocins. La pols va envair el local amb rapidesa.

“La por és profunda, inexplicable, et desorienta, et paralitza completament i vius com si el futur no existís”, explica. Els combats a tot just cinc quilòmetres la van obligar a abandonar la seua casa a la regió del Donbass a l’abril i traslladar-se a la capital.

La caixera Júlia, de 34 anys amb tres fills d’entre 8 i 12 anys, acabava de rebre un avís d’alarma al mòbil d’un imminent bombardeig i havia abandonat el seu lloc per avisar les seues companyes quan deu segons després es va produir l’explosió. Els vidres rebentats o una prestatgeria que es va desplomar sobre el seu seient no van arribar a aixafar-la.

“Em vaig quedar en blanc. Després vaig pensar en els meus fills, però no hi havia cobertura telefònica. Quan em vaig refer vaig començar a tremolar”, recorda. I va fer una cosa inaudita per no haver de donar explicacions: “Vaig gravar amb el meu telèfon les imatges de les càmeres de seguretat en el moment de l’explosió i les vaig ensenyar al meu marit en silenci”.

A tot just dos centenars de metres del supermercat Iuri, de 74 anys, ha tornat al seu estudi de fotografia situat als baixos d’un edifici, que va ser assolit fa dos setmanes per un impacte directe d’un altre míssil i va matar quatre persones. “L’explosió es va produir a les 8.20 del matí i nosaltres obrim a les 10.00 hores. L’edifici es va desplomar i està en estat ruïnós”, comenta. Va poder salvar la major part de les seues càmeres antigues, valorades en 300.000 euros. Ha pogut reobrir el negoci en un altre local i evitat deixar els seus quatre treballadors al carrer.

“Les meues pors estan centrades en el meu fill, la meua nora i la meua neta. Que els passi alguna cosa quan treballen o a l’escola. Encara que sé que el refugi de l’escola de la petita és millor que el de casa seua. També m’angoixa haver de tancar el negoci definitivament”, explica mentre observa les destrosses provocades pel míssil.

En un matí sense gaire encant, l’entrevista amb Igor Primak, un advocat de 29 anys, comença en una plaça molt cèntrica. “Es té por del desconegut. Potser si fos en un altre país sentiria por pels esdeveniments bèl·lics actuals. Però portem des de l’any 2014 així i jo ja m’he acostumat a aquesta guerra”, reflexiona aquest advocat.

La traductora indica que ha rebut un avís d’alarma aèria pel mòbil. La pantalla s’il·lumina de color roig i indica que tot el país està sota l’amenaça d’un atac rus. Al cap de pocs segons comencen a ulular les sirenes amb un so esquinçador. Gairebé ningú no s’alarma ni corre. El costum dinamita la prevenció. Decidim buscar els baixos d’un edifici per protegir-nos més del fred que d’un impacte. L’alarma durarà una mica més d’una hora.

Iuri era a classe a la Universitat de Khàrkiv quan van sentir vols rasants d’avions ucraïnesos dirigint-se fins a la frontera russa. Acabava de començar la invasió russa del 2014. “Em vaig presentar com a voluntari amb 21 anys, però em van dir que no necessitaven futurs advocats sinó combatents. Rebíem les classes en ucraïnès i rus al 50% i no teníem problemes entre les dos comunitats”, recalca.

La seua única crítica al Govern ucraïnès té a veure amb la idea de “fer-nos creure que aquesta guerra finalitzarà abans de l’estiu quan pot durar molts anys”. La seua principal por és veure els seus plans desfets per les ambicions russes. “Això és el que m’enfada. Que ens hagi tret el bàsic, voler guanyar diners per a les vacances, per exemple”, concreta.

Natàlia, de 64 anys, és una russa vernacla que està aprenent espanyol. Encara que va nàixer a Sibèria, aquesta empresària de cosmètica i graduada en Química afirma que “tots naixem amb por que et protegeix en moltes situacions encara que et bloqueja en d’altres. El millor per superar-ho és tenir sempre ocupada la ment”, reflexiona. “Com?”, li pregunto. “Per exemple, obro un calaix i l’endreço. Després faig una trucada important. Em faig una llista de coses sobre les quals tinc el control i les ratllo després de fer-les. M’afegeix energia i em sento més viva”, explica.

Eugènia és una programadora d’ordinadors de 39 anys que pertany a una família la llengua materna de la qual també és el rus. “No estic estressada pel que està passant ni entenc que la gent entri en pànic. No he baixat ni una vegada al refugi i això que en tinc un al meu edifici. Prefereixo mantenir l’autocontrol, que és una manera de protegir-me”, afirma sense cap dubte.

Abans dels bombardejos sempre caminava pels carrers principals i ara prefereix anar per carrerons més amagats. És l’única estudiant del curs iniciàtic d’espanyol que segueix a Ucraïna. La resta de les seues companyes fa temps que se’n van anar a Espanya. Assegura que ha tret tots els diners dels seus comptes corrents i guarda l’efectiu per si es produeix el col·lapse financer.

Constantin, de 42 anys, va decidir no abandonar la seua casa al començament dels bombardejos russos del mes de febrer sobre Kíiv com van fer la majoria dels seus veïns, que es van refugiar als soterranis. El 26 de febrer un míssil es va estavellar entre els pisos 18 i 21 i va destrossar totes les finestres de casa seua. Des d’aleshores viu en una de llogada i està reconstruint el seu apartament destrossat. El trauma segueix present en la seua família, que no vol tornar.