Entre el vot ideal i l'útil

Quan encara podien publicar-se enquestes (fins dilluns passat), un de cada tres votants deia que estava indecís. Avui, presumiblement, la majoria deu haver fet comptes de qui votar perquè surti la combinació que més el convenç. Bona part de la campanya ha estat marcada per les crides al vot útil, més que al vot ideal (el que s’adapta a la nostra ideologia) i fins i tot, per als més puristes, al vot efectiu.

Significa que molts votants dipositen el sufragi en clau estratègica, saltant-se la seua veritable opció política, o pensant en el que no volen. I això és així perquè el Govern estatal no està recolzat per una majoria absoluta al Congrés des del 2011, quan Mariano Rajoy (PP) va obtenir 186 escons. La irrupció de Podem i Ciutadans en la següent convocatòria del 2015 (amb 69 i 40 diputats) va ferir de mort el bipartidisme fins al punt de forçar unes noves eleccions sis mesos després.

Des d’aleshores, la cambra baixa és més plural i les majories, més difícils. Les d’avui són les setzenes eleccions generals i les desenes que es convoquen de forma anticipada. Des del 1977, només hi ha hagut 4 majories absolutes.Els principals partits a nivell estatal, PSOE i PP, que s’han alternat al Govern des del 1982, han traslladat a l’elector que només votar-los a ells té alguna utilitat, mentre que a Catalunya els partits independentistes han provat de trencar aquest missatge maniqueu, encara que des de la desunió i més com a rivals que com a aliats.A Lleida, on 317.224 electors estan cridats a elegir avui quatre diputats al Congrés i quatre senadors, una part dels sufragis quedaran sense representació per la matemàtica del sistema proporcional.

Però diuen els experts que serà a les províncies amb menys representació, precisament, on es decideixi el pròxim Govern: en una vintena de circumscripcions, l’últim diputat estaria a dos punts o menys de canviar de partit. Les enquestes donen com a favorit el PP, però tant si guanya Feijóo com si ho fa Sánchez necessitaran suports per governar, de manera que el vot pot distribuir-se en dos blocs: PSOE-Sumar i PP-Vox.A Lleida, la cosa canvia. Les eleccions municipals del maig van situar ERC i Junts de nou en primera línia en un empat tècnic amb 668 regidors cada un, molt lluny del tercer partit (PSC, amb 170 edils), però hi va haver una clara desmobilització del vot independentista, a què ara s’ha tractat d’apel·lar.

En paral·lel, les últimes eleccions generals (novembre del 2019) i les anteriors (abril del mateix any) van donar a Lleida dos diputats d’ERC, un de Junts i un del PSC. També tres senadors a ERC i un a Junts. L’enquesta que va publicar SEGRE fa una setmana donava fins a dos diputats al PSC, encara que el segon, amb possibilitat de decantar-se pel PP; un a ERC i un a Junts.

La urgència que s’ha traslladat durant la campanya per mirar de mobilitzar el vot (principalment, el d’esquerres) pot traduir-se en una participació més alta de l’esperada al ser un 23 de juliol.

D’acord amb el vot per correu, així podria ser: un 4% dels electors lleidatans ja han votat, gairebé un vuitanta per cent més que el 2019. Històricament, la participació a les generals és elevada, encara que a l’última convocatòria amb prou feines va superar el 66 per cent a l’Estat, però va ser més del 69 per cent a Lleida. El passat 28-M va baixar per primera vegada del seixanta per cent (59,45).