Gervasio Sánchez: «La guerra és un gran negoci, enriqueix molta gent»

Gervasio Sánchez (Còrdova, 1959) ha cobert, com a reporter gràfic, la major part dels conflictes armats de l’Amèrica Llatina i la Guerra del Golf des del 1984 fins al 1992; també des d’aleshores la guerra de Bòsnia i altres crisis a Àfrica i l’Orient Mitjà. Tampoc no s’ha perdut la guerra d’Ucraïna, les cròniques de la qual va publicar SEGRE durant diversos mesos.

S’acabarà algun dia la feina de reporter de guerra?

No s’acabarà sempre que els caps dels mitjans de comunicació continuïn creient en la necessitat d’una informació de qualitat.

El que sembla que no s’acabarà mai són les guerres.

La guerra és un gran negoci. Amb tot el que s’ha parlat i publicat des del 7 d’octubre sobre Israel i la Franja de Gaza, hi va haver una notícia als dos dies que em va sorprendre que quedés aparcada: les empreses d’armament dels Estats Units i Europa es van disparar a les borses. La guerra atreu els diners i produeix l’enriquiment de moltes empreses i dels banquers que les financen.

Què el va empènyer a convertir-se en reporter de guerra?

Des de l’institut ja tenia clar que volia anar a la guerra. I no per viure aventures, perquè després t’adones que la guerra no té res d’aventura, és un desastre i una tragèdia absoluta per a la societat que la pateix. Sempre vaig creure que era important mostrar el que passa a les zones fosques del món, i fa quaranta anys que intento entendre una mica millor aquest món.

Com ha canviat la feina a la guerra?

Bé, ara és més perillós a causa de les noves tecnologies militars. Cal anar molt amb compte amb els drons, que et poden llançar un explosiu des de l’aire. Abans també podies patir un bombardeig, però ara són molt més precisos. Recordo en els meus inicis en què utilitzàvem el fax. Després va arribar el telèfon per satèl·lit, però a Sarajevo se’m tallava la comunicació cada dos per tres. Ara a Ucraïna ja tenia internet.

A quin lloc li ho han posat més difícil?

Doncs resulta que va ser el març del 2020, la primera vegada que vaig treballar a Espanya. Mai abans no havia estat en un lloc conflictiu amb una pandèmia amb tanta censura com la que hi va haver aquí. No et deixaven entrar en hospitals o residències de gent gran. Els polítics ho justificaven al·ludint els drets de les víctimes, però jo crec que va ser per la seua incapacitat per solucionar els problemes. La censura a les guerres sempre t’ho posa molt difícil, també ara a Ucraïna i molt més a Rússia. Però t’has d’emmotllar i buscar-te la vida. Per exemple, vaig cobrir la Guerra del Golf des d’Israel i no em donava la gana passar la censura prèvia de les autoritats israelianes. Sempre vaig haver de convèncer-los que les meues fotos no eren perilloses.

La guerra de Bòsnia el va marcar.

Ja havia cobert molts conflictes armats a l’Amèrica Llatina, però quan vaig arribar als Balcans em va costar molt entendre per què la gent es matava. A El Salvador o Nicaragua, la gent del poble s’aixecava contra un dictador, però als Balcans era més difícil de saber.

S’ha jugat la vida?

No soc gaire partidari de recordar els meus amics i companys de professió morts, però soc conscient que he tingut molta sort perquè he viscut alguns moments en què vaig estar molt a prop de no poder-ho explicar. En aquesta feina vas a llocs dels quals tothom marxa, i els que no ho fan és perquè simplement no tenen cap lloc on anar.

Com s’ho fa un dia de feina per anar-se’n a dormir i agafar el son després de veure tanta desgràcia i sofriment?

Abans d’anar-me’n a dormir em miro al mirall i em pregunto si aquell dia he fet alguna cosa de la qual em pugui penedir. A més, com que m’aixeco el primer i m’ajec l’últim, acabo cansadíssim. Tinc la consciència tranquil·la, encara que un no s’acostuma mai a la violència. Continua impactant-me el que veig i m’emociono en els moments més durs.

Sent impotència ara amb tot el que passa a Israel i Gaza?

El que més impotència em produeix és que hi va haver un moment de la història en què es va poder arribar a crear un estat palestí a través dels acords d’Oslo el 1994, però diversos sectors israelians van impedir que es posés en marxa perquè hi ha gent que viu millor en guerra. La pau no és perfecta, la guerra sí. Amb els anys m’he tornat pessimista. Preferim matar abans que morir, per pura supervivència.

Tot val en aquesta professió per tal d’aconseguir una foto exclusiva?

No, no. Tot no val. En aquesta feina no m’agraden els periodistes que beuen o es droguen i els que fan trampes. Als primers els comprenc, per la por. Però els altres no els accepto de cap manera. De vegades he hagut de denunciar-ho. Aquest ofici és molt important i no pots jugar a sembrar dubtes sobre la teva feina. I faries un favor a la societat, i també als companys que han mort.