Judith Alcalà: «Tots hauríem de conèixer les unitats de pal·liatius»

D’on ve vostè?

Vinc d’una família treballadora, i n’estic orgullosa, d’això. Vaig fer perruqueria i estètica, treballant no 40 sinó les 52 hores que es treballaven llavors, i estic també orgullosa del que em va aportar aquella època. Després vaig començar la carrera de Treball Social i vaig fer pràctiques en el PADES, en l’acompanyament a persones en el tram final, que és una cosa que et canvia la vida.

Un incís, això dels cabells del ministre Bolaños té remei?

No tinc ni idea, no l’hi he mirat.

Vostè és activista pel dret a morir dignament. Quant ha arrelat ja en la societat?

Tothom hauria de passar per les unitats de pal·liatius per conèixer com és la realitat de la persona que vol morir perquè no hi ha solució i perquè el seu entorn està patint. El document d’últimes voluntats és un dret, no és una cosa obligatòria, i la seua existència hauria d’arribar a una part al més àmplia possible de la societat.

Quant de temps porta ja vostè en política i quant preveu estar-hi?

Al Parlament porto tres anys, i jo hi estaré el que em demani el partit. Jo vinc de l’empresa privada i entenc que hi estem de passada. Hem de fer polítiques col·lectives, no personalistes, i que serveixin la ciutadania.

La permanència de determinades persones en política no és una de les causes de la desmobilització electoral?

És possible. La sinceritat i el treballar són fonamentals. Amb el temps les ganes de treballar i d’impulsar coses es perden. La renovació és positiva.

Què s’ha perdut, o de què s’ha lliurat, algú que no hagi estat a Lleida els últims anys?

S’ha lliurat d’una dècada de paràlisi en la qual no hi ha hagut polítiques clares, i menys a Lleida perquè han estat molt centralistes. Han estat deu anys d’inactivitat.