Uns comicis propicis a les sorpreses

Les peculiaritats del sistema electoral per als comicis al Parlament Europeu, amb una circumscripció única i absència d’un percentatge mínim de vots, fan que aquestes eleccions siguin diferents d’altres processos i propícies per a sorpreses com la irrupció de candidatures al marge de la política tradicional. La irrupció el maig del 2014 amb cinc escons d’un aleshores poc conegut Podem –s’havia registrat com a partit tot just tres mesos abans– o les expectatives d’entrar a l’Eurocambra que atorguen algunes enquestes a l’agrupació d’electors Se Acabó la Fiesta, iniciativa liderada per l’agitador Alvise Pérez, per al 9 de juny, són alguns exemples.

L’article 214 de la llei electoral espanyola estableix que, en el cas dels comicis al Parlament Europeu, la circumscripció a nivell estatal, és a dir, la suma dels vots que s’aconsegueixen a tot Espanya, és la que determina l’obtenció dels escons. Tots els vots compten i no hi ha risc que, com passa a les generals, es perdin aquells que no han servit per aconseguir escó a cada província. També resulta més fàcil constituir una agrupació d’electors per a les europees que per a les eleccions al Congrés i Senat, ja que per a les primeres n’hi ha prou amb 15.000 firmes a tot Espanya, mentre que en els comicis a Corts Generals han d’estar avalades per almenys l’1 per cent del cens electoral de cada circumscripció. Per exemple, en les passades eleccions generals eren necessàries 19.900 firmes en la circumscripció de València, 42.400 a la de Barcelona o 52.200 a la de Madrid.Una altra conseqüència de la circumscripció única és que les forces nacionalistes o regionalistes tendeixen a agrupar-se en coalicions per sumar els seus vots, ja que amb els suports que obtenen als seus respectius territoris no n’hi ha prou per accedir al Parlament Europeu. En diverses ocasions, els partits integrants d’aquestes coalicions s’han repartit l’escó de forma rotatòria durant la legislatura. Per als comicis del 9 de juny destaquen: Coalició per una Europa Solidària (CEUS) que agrupa PNB, CC i altres partits petits, i Ara Repúbliques, que reuneix ERC, EH-Bildu, BNG i Ara Més. Amb tot, Junts es presenta en solitari. Si bé els partits “petits” han de recórrer en la majoria dels casos a aquests acords, almenys tenen l’avantatge que, a diferència del que passa a la resta d’eleccions a Espanya, en aquestes no hi ha un percentatge mínim de vots per accedir a l’escó, fet que els afavoreix davant els partits majoritaris. Almenys ara per ara, ja que la reforma de l’acta electoral de la UE de l’any 2018 –que encara no ha entrat en vigor– proposa l’establiment d’un llindar d’entre el 2 i el 5 per cent dels vots vàlids emesos en les circumscripcions que elegeixin més de trenta-cinc eurodiputats.

Els vots que suma cada formació a tot Espanya són els que determinen el seu nombre d’escons

A Espanya s’elegiran seixanta-un eurodiputats, dos més que en les últimes eleccions a causa de l’evolució demogràfica, fet que la converteix en el quart país de la UE amb més presència a l’Eurocambra al darrere d’Alemanya (96), França (81) i Itàlia (76).