David Madí: «No hi ha qualitat democràtica per la impunitat funcionarial»

Madí aporta qualitat narrativa al seu relat amb la freqüent utilització d’escenes de pel·lícules del cine clàssic (i quines pel·lícules!), i aleshores veiem un Oriol Junqueras els dots teatrals del qual recorden el Charles Laughton de Tempesta sobre Washing-ton; i un Artur Mas les formes expeditives del qual remeten a Quentin Tarantino, en contraposició a les d’un Jordi Pujol que et convencia del que volia amb una brillant dissertació amb el Frankfurter Allgemeine Zeitung en mà; i els dies previs a l’1-O recorden el niu d’espies de la Casablanca de Bogart i Bergman; i els posteriors et porten al Berlín de la Guerra Freda d’Un, dos, tres del déu Billy Wilder; i la suspensió de la declaració d’independència provoca un alleujament comparable al que va sentir Kirk Douglas quan va saber que no havia de sortir de la trinxera al mig del foc enemic a Senderos de gloria.

Quan tanques el llibre, la tesi general et queda clara: Espanya no negocia.

Aquest és un llibre escrit contra l’infantilisme del catalanisme. El fil conductor diu que merèixer la victòria no és només tenir raó o fer grans manifestacions. Tot això és important, però insuficient. Els catalans tenim una cultura de la resistència, però resistir és el contrari de guanyar.

Perquè durant 300 anys no hem tingut poder.

És evident. El catalanisme, durant bona part d’aquells 300 anys, potser 270, ha estat expulsat del poder, i això confereix una cultura de la resistència que és la nostra zona de confort, però guanyar requereix un plus.

És un llibre generacional que comença a la campanya del ‘Freedom for Catalonia’ durant els Jocs Olímpics de Barcelona.

Sí. Situo l’origen de les diferents peces que van configurant l’escenari del que seria el procés com una proposta generacional. La generació dels avis va ser extraordinària. Va aguantar els 40 anys de franquisme i va desenvolupar des del no-res una cultura de poder. Nosaltres teníem el propòsit d’arribar al penúltim esglaó perquè la següent generació rematés la feina.

Relata vostè al llibre una trobada de Pujol amb els aleshores joves membres del ‘pinyol’ en la qual el president els adverteix que Espanya no negocia.

Pujol és un independentista que ve de la generació que ha tornat a posar en marxa el país. Tota generació precedent té dret a creure que més enllà no es podrà arribar, i la següent a creure que sí.

Tenia raó Pujol?

Espanya té una cultura del poder com a nació forjada en mil batalles que ha tingut un imperi, i això és com aquell al qual li han tallat un braç i el continua notant. La seua és la cultura de la força.

Descriu vostè el que qualifica com el “quinquenni caïnita” post 1-O i planteja una triple alternativa: “No farem res, ho tornarem a fer o ho farem d’una altra manera”.

“No farem res” és molt simple. Es tracta de seguir com ara.

Sobre la tercera possibilitat, “ho farem d’una altra manera”, parla d’una sèrie de condicions com el concert econòmic i també de la creació d’un delicte contra els abusos de funcionaris.

Aquesta és una qüestió que està molt d’actualitat perquè jo soc del club Volhov [riu], que ara mateix és el cas de lawfare per excel·lència. Els que fa 5 anys que aguantem aquest jutge [Joaquín Aguirre] sabem que s’ha utilitzat la guerra bruta a tots els nivells. Judicial, policial, d’Hisenda..

La qual compara amb la Inquisició!

Perquè he patit molt els seus mètodes inquisitorials. Tota aquesta guerra bruta està protagonitzada per un grup d’alts funcionaris que en lloc de servir l’Estat el posseeixen, i que són capaços de vulnerar tot el que constitueix l’estat de dret per la unitat d’Espanya. Tots els demòcrates, de dretes o d’esquerres, independentistes o unionistes, estem interessats a tenir una democràcia de més qualitat, i això no s’aconseguirà si no es trenca la impunitat funcionarial. Hauria d’existir un delicte d’abús de funcionari públic. Només així es pararà els grans i petits villarejos que hi ha en aquest país, que són un munt. Ara que el fang arriba a d’altres em passa pel cap, insistint en un símil cinematogràfic, la mítica escena de Casablanca: “Quin escàndol! Aquí s’hi juga!”.

Parla vostè de “la gran mentida” del rei en relació amb el 23-F.

Hi ha unes quantes mentides curioses a Espanya. El paper del rei en el 23-F, la Reconquesta no va existir i les Canàries no són on diuen que són [riu].

Com ha pogut tapar-se mediàticament durant dècades la mentida del rei?

Som fora? [Assenyala l’enregistradora. La vaig parar i m’ho va explicar].