Es compleixen 50 anys de la primera massacre d’ETA

El 13 de setembre de 1974 a les 14:00 hores dos joves francesos, Bernard Oyarzabal i María Lourdes Cristóbal, es van asseure en una taula de la cafeteria Rolando de Madrid. Quan se’n van anar, van deixar un artefacte que va fer explotar a les 14:30. Va ser el primer atemptat indiscriminat d’ETA, una massacre l’autoria de la qual va ocultar fins 2018. A punt de complir-se 50 anys d’aquest atemptat, que va matar tretze persones –onze aquest mateix dia i dos que van morir després– surt a la llum el llibre "Dinamita, tuercas y mentiras", dels historiadors Gaizka Fernández Soldevilla i Ana Escauriaza, publicat per Tecnos i avalat pel Centre Memorial de les Víctimes del Terrorisme, la seu del qual a Vitòria acull precisament una exposició sobre aquesta acció terrorista.

L’atemptat tenia per objectiu els policies que acudien a aquesta cafeteria del carrer del Correo, pròxim a la Direcció General de Seguretat, actualment seu de la presidència de la Comunitat de Madrid a la Porta del Sol. Només una de les víctimes ho era: Félix Ayuso Pinel, qui va morir l’11 de gener de 1977 com a conseqüència de les ferides sofertes en un atemptat que també va deixar ferides unes altres 70 persones.

Una matança oblidada

El llibre no relata sol la història d’aquest atemptat, sinó que s’endinsa en l’activitat d’ETA en el tardofranquisme. Va ser el període en què va aplicar l’estratègia d’acció-reacció-acció. Però, com resa la seua contraportada, els historiadors del Centre Memorial han volgut recuperar la memòria de les víctimes d’aquesta massacre i la dels seus familiars, els "grans oblidats" d’aquesta història.

Gaizka Fernández ho deixa clar en una entrevista amb EFE: "Una de les coses que més ens han repetit les víctimes és que se sentien oblidades en el 74 i se senten oblidades el 2024". "Rolando ha anat esborrant-se de la nostra memòria. I això és molt injust. La societat tenia un deute. Aquesta va ser la raó que va decidir al Centre Memorial a impulsar un projecte d’investigació el resultat del qual s’ha plasmat en aquest llibre i l’exposició".

El de Rolando va ser el primer atemptat indiscriminat d’ETA, que va imitar el que estaven fent altres bandes terroristes. Al llarg de 1974 –recorda Fernández- el neofeixista Ordine Nero i l’IRA Provisional van utilitzar bombes per cometre atemptats indiscriminats en llocs públics. "L’atemptat de Rolando va ser la primera vegada a Espanya que apareix aquesta forma de terrorisme indiscriminat, perquè fins ara havien estat assassinats individuals, com el de José Antonio Pardines o el de Melitón Manzanas", afegeix.

La gran mentida

ETA no es va atribuir aquesta massacre. I no només això, sinó que va mentir. La banda volia assassinar policies, però aquell dia no en va morir cap. Això va originar un debat intern en l’organització que va durar gairebé un mes. Finalment, la banda va decidir donar-li la culpa a la ultradreta i la dictadura franquista, com pot comprovar-se en el comunicat que el llibre recull. Ja des del 74 hi ha una "teoria de la conspiració", recalca l’autor. Però "totes les proves, absolutament totes, apuntaven ETA". No va ser fins abril de 2018, l’any de la dissolució d’ETA, quan la banda va reconèixer l’autoria. No ho va fer abans, probablement, per la "vergonya d’haver mentit".

1.000 femelles per causar el mal més gran possible

Va ser el primer atemptat en el qual la banda va utilitzar metralla. Es conserva la factura de les 1.000 femelles hexagonals de 2 centímetres que va comprar Oyarzabal en una ferreteria. Això indica –recalca l’autor– que ETA "clarament volia matar com més persones, millor, perquè va posar una bomba en un menjador ple de gent just a l’hora del dinar i mil femelles són mil trets. Els informes forenses reflecteixen que alguns dels cossos estaven com metrallats".

El paper d’Eva Forest

El llibre no s’oblida de la xarxa de suport que ETA tenia en aquella època a Madrid, liderada per Eva Forest, una activista d’extrema esquerra casada amb el dramaturg Alfonso Sastre. Va ser ella qui va guiar els comandos, la que els proporcionava la infraestructura, habitatge, auxiliars, contactes, amagatalls per guardar les armes, zulos. "Sense ella no s’hauria produït la massacre". Encara que quan va sortir de la presó l’1 de juny de 1977 "se la va blanquejar", les proves de la seua incriminació estaven clares: va fer de xòfer per als terroristes, els va ajudar en tot, els va albergar a casa seua, allà hi havia les factures del rellotge de la bomba, de les femelles... I quan la van detenir va intentar implicar tant persones alienes a la trama com el Partit Comunista per despistar la Policia.

Les víctimes

Gràcies a la Direcció General de Suport a Víctimes del Terrorisme, els autors han entrevistat supervivents i familiars dels morts. Com a novetat, el llibre, que sortirà a la venda aquest dijous, inclou un codi QR que recull en una mica més de 20 minuts aquests testimonis. "Les de les víctimes mortals són històries terribles, des del cuiner de la cafeteria al qual li cau el sostre a sobre i el mata, fins a dos matrimonis joveníssims, un d’ells de viatge de nuvis, als que ETA els destrueix la vida," relata Fernández.

"Històries de gent molt humil", perquè Rolando era un restaurant molt cèntric i, alhora, barat. Anaven turistes, treballadors, estudiants, policies...

Fernández explica com fins dècades després de la massacre, les víctimes no van rebre cap indemnització. "25 anys sense que l’administració fes res per ells". Ni l’imprescindible per a una vida digna. "Per exemple, els germans Barral, que es van quedar orfes i es van criar amb l’àvia a Galícia mentre l’avi havia de treballar a Anglaterra, de vegades vivint al límit," relata. I els ferits no van tenir atenció psicològica. "Després d’haver passat una experiència terrible i tenir seqüeles físiques greus, ningú no li pregunta una cosa tan mínima com què tal estàs. Amb aquesta fredor es tractava les víctimes", lamenta. Fernández conclou: "Gràcies a la lluita de les associacions i als passos que van anar fent les institucions, des de finals dels anys noranta això ha canviat i ara Espanya és pionera en consideració a les víctimes. Però tenim un deute contret amb les de l’etapa anterior i amb les seues famílies".