La periodista Khadija Amin: «La comunitat internacional ha oblidat les dones afganeses»

Es casa forçosament, es divorcia, decideix estudiar periodisme i ve a Espanya sense els seus fills, deixant-ho tot enrere. Què significa per a vostè donar veu a tantes dones afganeses?

La meua família em va obligar a casar-me amb un home que no coneixia. Jo no volia i tampoc no estava preparada per al matrimoni, però al final hi vaig accedir i vaig conviure amb ell sis anys. Em maltractava i no em va permetre estudiar. Vaig aconseguir reunir el coratge per divorciar-me, la qual cosa al meu país no està ben vista, i em van prendre els fills. Llavors vaig decidir estudiar periodisme per donar veu al que tantes altres dones afganeses estan patint i poder ajudar. La situació sota el règim talibà és insostenible i és important donar visibilitat al que està ocorrent. Si no, tot quedarà en l’oblit.

El jou del règim afecta la salut mental de nenes i dones?

Les dones a l’Afganistan estan sotmeses a un aïllament social absolut. Durant el primer règim dels talibans jo anava a classe de forma clandestina, perquè l’Afganistan és l’únic país del món que prohibeix a les dones estudiar. Elles no poden ni tan sols sortir, ningú no les escolta i estan perseguides pel fet de ser dones. Moltes fins i tot arriben a suïcidar-se perquè no veuen cap altra sortida.

Però no ho va perdre tot, encara li queda la veu.

Jo vaig començar tres vegades de zero. Hi ha qui em veu com un referent per a altres dones afganeses, però sempre dic el mateix: el missatge és molt clar. Nosaltres tenim dret a decidir i a fer coses, però no sempre tenim el suport que necessitem, sovint fins i tot per part de la teua família o coneguts. Ens hem d’empoderar, fer-nos a nosaltres mateixes. És difícil, sí, però no impossible.

La comunitat internacional ha fet prou per protegir les dones afganeses?

No, les ha abandonat. Fa tres anys (des de la tornada dels talibans al poder) que veiem el que està ocorrent i ningú fa res. Estan portant a terme un apartheid de gènere, ens torturen i no ens deixen fer res pel simple fet de ser dones. Sovint dona la sensació que estem soles en aquesta lluita. En ocasions es parla de l’Afganistan, però hi ha altres guerres que potser semblen més importants. La mort de Mahsa Amini a l’Iran el 2022 ha ajudat a conscienciar de la situació que pateixen moltes dones, però ni així la comunitat internacional no reacciona. Després de l’arribada dels talibans al poder pensava que això acabaria al cap d’uns mesos, però no ha estat així.

Què seria el primer que faria si pogués tornar a casa en condicions segures?

Lluitar per presentar l’informatiu de les nits a la televisió afganesa. És una cosa que volia fer quan estava estudiant, però la tornada del règim ho va canviar tot. També m’agradaria ser presidenta de l’Afganistan [diu entre rialles] per canviar les coses. Una dona pot canviar-ho tot.

Quina expectativa de futur té per a l’Afganistan? És optimista?

Ara per ara no veig un futur clar per a les dones afganeses. No s’ha de perdre l’esperança, cal continuar lluitant per aconseguir una societat justa. També vull que algun dia els meus fills se sentin orgullosos de mi i de la lluita de les dones.

Com col·laborar amb la causa?

Impulsem la fundació Hope of Freedom per crear una escola en línia que permeti a les nenes del meu país estudiar des d’allà. També volem vendre aquí productes artesanals elaborats per dones afganeses. Elles també mereixen una oportunitat.