Desxifrar Trump: Cal prendre's seriosament les seues amenaces com a president?

Donald Trump, que tornarà a ocupar la Casa Blanca dilluns que ve, ha generat enrenou amb les seues recents declaracions sobre la possibilitat d’utilitzar el poder militar per prendre el control del Canal de Panamà o fins i tot annexionar el Canadà. Aquestes provocacions, juntament amb les seues promeses de campanya, com deportacions massives d’immigrants, indults als encausats per l’assalt al Capitoli o la derogació de polítiques mediambientals, han generat incertesa sobre com interpretar les seues paraules una vegada que assumeixi el càrrec.

Durant el seu primer mandat entre 2017 i 2021, no sempre va estar clar si la retòrica incendiària de Trump amagava intencions reals o si, al contrari, era una maniobra de distracció o una forma de pressió per forçar algun tipus de negociació. El magnat novaiorquès, a més de ser un home de negocis del món immobiliari, és una celebritat televisiva acostumada a captar l’atenció mitjançant la provocació.

L’estratègia negociadora de Trump, apresa de l’advocat Roy Cohn, consisteix a atacar sempre, mai no disculpar-se i mai no admetre una derrota. Mentre alguns consideren els seus últims comentaris meres ocurrències, d’altres adverteixen que cal prendre-se'l "seriosament, encara que pugui sonar una mica estrany" el que diu. Fonts del Partit Republicà assenyalen que "el seu estil l’ha demostrat, és una tècnica que planteja situacions que poden semblar inversemblants per tal de posar el tema sobre la taula".

Conseqüències de les declaracions de Trump

Fins i tot abans d’arribar a la Casa Blanca, les paraules de Trump ja han tingut algunes conseqüències. Les seues burles al primer ministre canadenc Justin Trudeau, rebaixant-lo al nivell de governador, van contribuir a debilitar encara més el polític en un moment de declivi de la seua popularitat i revolta interna, portant-lo a anunciar la seua dimissió al desembre.

D’altra banda, l’amenaça de Trump de fer patir "un infern" Hamàs si no alliberava els ostatges abans de la seua investidura, i la participació del seu equip, van ser claus per desbloquejar l’acord de treva en Gaza anunciat dimecres.

Tanmateix, durant el seu primer mandat, moltes de les mesures anunciades a so de bombo i platerets per Trump no van aconseguir materialitzar-se, ja sigui per naufragar en els tribunals o per problemes d’implementació a causa d’una Administració de vegades caòtica. Un exemple és la seua recent promesa de posar fi a la ciutadania per naixement per als fills d’immigrants indocumentats, una cosa que requeriria una modificació de la Constitució pràcticament impossible d’aconseguir.

Què és la ciutadania per naixement als Estats Units?

La ciutadania per naixement és un principi consagrat en l’Esmena 14 de la Constitució dels Estats Units, que estableixen que totes les persones nascudes en territori nord-americà adquireixen automàticament la nacionalitat del país, independentment de la situació migratòria dels seus pares.

Aquest principi, conegut com ius soli o dret del terra, és una tradició jurídica compartida per la majoria dels països del continent americà. Tanmateix, ha estat objecte de controvèrsia política als Estats Units, amb sectors conservadors argumentant que incentiva la immigració irregular.

Malgrat les promeses de campanya de Trump d’acabar amb la ciutadania per naixement, la realitat és que eliminar aquest dret constitucional requeriria un procés d’esmena aprovat per dos terços d’ambdues cambres del Congrés i ratificat per tres quartes parts dels 50 estats, un escenari altament improbable en el panorama polític actual.

Les tècniques de negociació de Donald Trump

Més enllà de si les seues provocacions verbal es materialitzen o no en polítiques concretes, és innegable que formen part del particular estil de Donald Trump. El polèmic magnat novaiorquès, forjat al competitiu món dels negocis immobiliaris i l’entreteniment televisiu, ha fet de la confrontació i la hipèrbole les seues principals eines per captar l’atenció i exercir pressió en les negociacions.

Segons explica al seu llibre "L’art de la negociació", publicat el 1987, Trump va aprendre del seu mentor Roy Cohn una estratègia basada en tres principis: atacar sempre, mai no disculpar-se i mai no admetre una derrota. Aquesta filosofia, que li ha guanyat tants adeptes com detractors, es basa a portar a l’oponent a una posició incòmoda mitjançant demandes exagerades o fins i tot inversemblants, per després poder negociar des d’una posició de força.

Aplicada a l’arena política internacional, aquesta tècnica genera frequentes moments de tensió i incertesa, com quan Trump va insinuar la possibilitat d’una guerra comercial amb la Xina, va arribar a amenaçar a Corea del Nord amb "foc i fúria" o va qualificar l’OTAN d’organització "obsoleta". Encara que moltes d’aquestes amenaces no es van concretar, sí que li van permetre reformular els termes del debat i arrancar concessions dels seus interlocutors.

La dificultat de predir Donald Trump

L’experiència del primer mandat de Trump va demostrar la dificultat de predir fins quin punt les seues fanfarroneries i exabruptes reflecteixen intencions reals o són part de la seua estratègia negociadora. Si bé en alguns casos les seues polèmiques declaracions no van passar de la retòrica, com quan va suggerir comprar Grenlàndia a Dinamarca, en altres ocasions sí que van tenir conseqüències tangibles, com la guerra comercial amb la Xina o la retirada de l’acord nuclear amb l’Iran.

Aquesta ambigüitat calculada forma part del personatge polític de Trump, que sap explotar la incertesa per mantenir en suspens tant aliats com adversaris. Acostumat a ser el centre d’atenció, el magnat és conscient del poder de les seues paraules per marcar l’agenda i generar titulars, encara que no sempre tingui la intenció o la capacitat de dur a terme les seues amenaces.

De cara al seu segon mandat, l’enigma sobre les veritables intencions de Trump després de les seues provocacions verbals segurament continuarà sent una constant. Mentre alguns les veuen com a meres bravates per a consum de la seua base electoral, d’altres alerten de la necessitat d’estar preparats per a escenaris de crisi. L’única certesa és que, amb Trump de tornada a la Casa Blanca, la política internacional es mantindrà en suspens davant de la seua imprevisible retòrica.