Un estudi determina el nombre de soldats i els diners que necessitaria Europa per defensar-se sense els EUA
Un estudi analitza els requeriments militars i econòmics perquè la UE i el Regne Unit afrontin l’amenaça russa sense el suport nord-americà
Militars nord-americans.
Segons una recent anàlisi elaborada pels think-tanks Bruegel i Institut Kiel, perquè els països europeus, incloent a la Unió Europea i el Regne Unit, siguin capaços de defensar-se per si sols davant l’amenaça que planteja Rússia sense comptar amb el suport dels Estats Units, seria necessari comptar amb uns 300.000 efectius militars addicionals i un augment de la despesa en defensa d’uns 250.000 milions d’euros anuals.
Aquest increment en el nombre de soldats es traduiria en la creació de 50 noves brigades europees, centrades principalment en "forces mecanitzades i blindades per reemplaçar a les unitats pesades dels Estats Units". A més, aquests efectius haurien de ser equipats amb almenys 1.400 tancs, 2.000 vehicles d’infanteria i unes 2.000 municions rondaires de llarg abast a l’any, xifres molt superiors a l’estoc actual conjunt de les forces terrestres d’Alemanya, França, Itàlia i Regne Unit.
En termes econòmics, l’informe estima que caldria augmentar a curt termini en uns 250.000 milions d’euros anuals la despesa en defensa, passant del voltant del 2% del PIB actual a un 3,5%. Según Guntran Wolff, un dels autors de l’anàlisi, "encara que l’escala sigui inicialment considerable, en termes econòmics és manejable en relació amb la fortalesa econòmica de la UE", ja que "els costos addicionals només equivaldrien al voltant de l’1,5% del PIB de la UE".
La falta de coordinació militar, un important desafiament
No obstant, l’estudi adverteix d’un important repte: l’absència d’un comandament unificat i la falta de coordinació militar entre els països europeus, a diferència de les Forces Armades nord-americanes que actuen de forma cohesionada. Segons les dades de l’Institut d’Investigació per a la Pau d’Estocolm (SIPRI), el 2024 els exèrcits europeus comptaven amb 1,47 milions d’efectius, però cada país actua per separat.
"Si cada país intenta defensar-se per si mateix en solitari costarà més", afirma Wolff, que sosté que "la seguretat individual és més cara que la seguretat col·lectiva" i que "la coordinació més estreta i l’adquisició conjunta (d’armament) són essencials". Els autors proposen que els 250.000 milions d’euros "podrien dividir-se a parts iguals entre la UE i la despesa nacional, facilitant tant una adquisició conjunta substancial com una despesa militar nacional substancial".
Lliçons de la història sobre el finançament militar
Quant al finançament d’aquest augment de la despesa en defensa, una altra anàlisi de l’Institut Kiel defensa recórrer al deute després d’estudiar algunes "lliçons de la Història". En els últims 150 anys, els governs han optat generalment per incrementar el deute quan han hagut de reforçar el seu potencial militar, sovint acompanyant-lo o seguit d’una pujada d’impostos. Les retallades en altres àrees com el benestar, la salut, l’educació o la política exterior i domèstica han estat excepcionals.
L’informe cita el cas del Regne Unit en la dècada de 1930, quan el Tresor va prioritzar mantenir un pressupost equilibrat i va impedir grans inversions en defensa fins 1937, mentre l’Alemanya nazi es rearmava, la qual cosa va deixar Londres mal preparat quan Hitler va atacar Polònia el 1939. "Alemanya i Europa haurien d’evitar el greu error de la política de la 'fiscalitat primer' del Regne Unit i actuar de forma ràpida i decisiva", afirma Christoph Trebesh, director d’investigació de l’Institut Kiel, qui adverteix que "una gran guerra a Europa seria moltes vegades més costosa que invertir en una dissuasió efectiva ara".
