SEGRE

ESNOTICIA

Banquetes en desigualtat

Cap de les primeres plantilles femenines lleidatanes de sis dels principals esports d'equip té una dona com a entrenadora || El CECELL, un cas especial amb autogestió de les jugadores

Una entrenadora del Lleida Handbol Club dona instruccions al seu equip de nens i nenes.

Una entrenadora del Lleida Handbol Club dona instruccions al seu equip de nens i nenes.

Creat:

Actualitzat:

Etiquetes:

El lent avanç de l'esport femení es reflecteix en el fet que només al voltant d'un 15 per cent dels entrenadors que hi ha a Catalunya són dones, gairebé totes dirigint equips de base i amb poques excepcions en sèniors. A Lleida, cap banqueta de les primeres plantilles de sis dels principals esports d'equip està ocupada per una dona.

Per increïble que pugui semblar, cap de les primeres plantilles sèniors femenines lleidatanes de sis dels principals esports d’equip té com a entrenadora una dona. Per descomptat, el panorama és igual de desolador als principals equips masculins. Tots els equips femenins lleidatans referents en els seus esports són dirigits per homes. El Cadí la Seu i l’Elite Sport CB Lleida en bàsquet tenen Jordi Acero i Albert Puig, respectivament; el Vila-sana i l’Alpicat en hoquei, Lluís Rodero i Miquel Serret, respectivament; l’AEM de futbol, Rubén López; el Lleida Handbol, Iban Raigal; l’Inef Lleida Rugby Club, Alberto del Rosal i Javi Jorge; i el CECELL de voleibol ni tan sols compta amb aquesta figura i les jugadores han començat la competició autogestionant-se en els entrenaments i en els partits.El panorama canvia lleument, i fins i tot és una mica més esperançador, quan parlem d’entrenadores en equips de base. Tanmateix, mentre que el nombre de dones esportistes segueix en augment, es detecta una gran desigualtat de gènere pel que fa a la figura de l’entrenadora, un càrrec que continua sent un espai d’homes.

Així ho demostren les últimes dades recollides el 2019 (abans de la pandèmia) per l’Observatori Català de l’Esport, que indiquen que les dones continuen representant poc més del 15 per cent del total d’aquest col·lectiu a Catalunya. Són xifres que no conviden a l’optimisme si tenim en compte que el 2009 el percentatge de dones entrenadores assolia el 27 per cent i que el 2013 encara es mantenia en un 26%. Des d’aleshores, de forma inversa al creixement de les fitxes federatives d’esportistes femenines, el nombre d’entrenadores ha baixat a mínims històrics com quan el 2007 ja suposava el 15 per cent com en l’actualitat.

Les feines que representen esferes de responsabilitat, poder o superioritat moral són les que més resistències oposen al fet que les dones accedeixin. Així ho creu Montse Nadal, exentrenadora, expresidenta i durant molts anys l’alma mater del CECELL. “Quan jo vaig entrenar el nostre equip sènior a Primera Nacional era l’única dona entrenadora de tota la categoria i això que era una Lliga Femenina.

Vaig pensar “definitivament, alguna cosa no estem fent bé”, recorda en aquest sentit Nadal que, no obstant, reconeix que en el voleibol sí que és més freqüent veure-hi dones entrenadores. Això sí, a la base. “Quan vas pujant categories la cosa ja canvia. Encara pesa molt el tema familiar quan decideixen ser mares”, lamenta.

Raquel Vidal va provar el futbol sent una nena i aviat es va decebre quan va veure que era un món molt masculinitzat. Ara és entrenadora de la base del CECELL i una de les sis jugadores (amb Marina Manso, Gisela Segalà, Sara Navarro, Maria Blanc i Anna Català) que dirigeixen l’equip sènior al no haver pogut contractar entrenador, i reivindica que “estem en una tercera categoria estatal i anem molt bé. Fa mal que quan es parla de fitxar un entrenador tothom pensi que ha de ser un home. De vegades costa que sentim que estem capacitades i no hauria de ser així”, lamenta.

Eva Ribalta, atleta i presidenta de l’Associació Esport Femení, que impulsa activitats per donar visibilitat a les dones a l’esport, parla de “canviar la mentalitat, sobretot a la franja que va dels catorze a setze anys, perquè moltes noies deixen de fer esport”. Però entreveu un raig d’esperança. “És una feina costosa aconseguir que hi hagi més entrenadores i, en general, més dones en llocs de responsabilitat en l’esport, però s’hi arribarà. Estan canviant les coses i els clubs comencen a treballar l’esport femení. Per tant, el pròxim pas serà que hi haurà més entrenadores. Serà com una segona revolució i tindrem referents que trencaran aquest sostre de vidre”, augura Ribalta.

Ramon Porta, president del Club Patí Vila-sana, una entitat d’hoquei patins predominantment femenina amb algun equip mixt, es va adonar des del principi de la fundació del club que les mateixes jugadores del primer equip havien de portar les regnes tècniques dels equips fins que un dia, alguna de les que es retirin, pugui dirigir el conjunt sènior que ara entrena Lluís Rodero. “Tenim onze equips i set entrenadores que fa temps que es preparen”, apunta Porta.

tracking