Mercat de legitimitats

Pocs moments són tan cabdals en la nostra història política i social com el dia en què Soló, al segle VI aC, va penjar al bell mig d’Atenes, enganxades a dues destrals, unes tauletes de fusta on eren exposades les lleis. Potser va ser aquest el dia més revolucionari de la història, el dia en què la llei va ser pública, el dia en què una única llei obligava a tothom, fins i tot per establir diferències entre les persones. Des d’aquell dia, ja només podien penjar-te d’una corda o vendre’t com a esclau pels motius allà establerts i no de manera arbitrària. No en dubteu, aquell va ser un gran dia.

És clar que la publicitat de la llei no és garantia de justícia i sovint les dictadures més atroces no necessiten recórrer a la il·legalitat. La història humana està en bona part definida pel tipus de lleis sota les quals vivim, per la manera en què aquestes lleis són decretades o derogades, i pels criteris que seguim per considerar-les justes o injustes, per acceptar-les o per revoltar-nos. Per això, al costat de les taules de Soló molts diuen que hauríem de reservar un espai d’honor per a la desobedient Antígona que dos segles més tard va escriure Sòfocles. Què fa una llei mereixedora de ser obeïda més enllà de la por al càstig? Què legitima una llei? Què podria moralment autoritzar, fins i tot exigir, la desobediència? David contra Goliat, Luther King, John Wallace, Rosa Parks, Gandhi. Dret i moral. Ordre i Justícia. Legalitat i legitimitat.

La tradició ens obsequia bàsicament amb tres camins: la Voluntat de Déu, la Llei natural i el Contracte social. Les lleis són justes o injustes en funció de si responen a les lleis divines, a les lleis de la natura, o a allò a què ens hem compromès els uns amb els altres. Durant molt de temps els cabdills i les lleis ho eren per la gràcia de Déu. Quan Déu va començar a abdicar del seu tron, la Natura, la seva creació, es va fer càrrec del paper, i encara avui si t’acusen que alguna cosa que fas és antinatural, val més que comencis a córrer. Fins i tot quan la idea del Contracte va començar a fer-se espai, al dessota seguien la natura i els seus drets que tot contracte humà havia de respectar. Així, per a Locke, bon representant de la burgesia anglesa en ascens del segle XVII, els principals drets naturals que tot pacte humà havia de respectar eren la vida, la llibertat i, és clar, la propietat privada.

En l’actualitat, el Contracte més àmpliament acceptat és la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948, establert quan les atrocitats de la Segona Guerra Mundial feien imprescindibles unes noves taules de la llei. Per primera vegada el Contracte no recorria a res exterior per justificar els drets i simplement els declarava, per més que després ens hagi fet por la sensació d’inconsistència i ens haguem dedicat a envoltar la Declaració d’una aurèola miticoreligiosa que la faci inqüestionable.

Al meu parer, ja és hora d’assumir plenament que els nostres contractes morals tenen com a únic fonament la nostra voluntat, les nostres voluntats. Que som nosaltres, les persones, els únics responsables, els que decidim què ens concedim, què ens regalem com a persones els uns als altres, si parlem de drets humans, o com a ciutadans, si parlem de drets polítics i legals.

Alguns consideren que aquesta via de legitimació tan humana obre les portes a la legitimació de qualsevol cosa, a la pèrdua de criteris per obeir o per rebel·lar-nos, i ens col·loca a les portes de l’infern. Com si els coneixedors dels autèntics déus, de les autèntiques taules de la llei o de les veritables essències naturals no ens haguessin fet traspassar ja infinites vegades les portes de tots els inferns.

Contracte humà. En paraules humanes. Sense seguretats prèvies davallades del Cel o emergides de la Terra. Amb la convicció que com més consensuat, quantes més persones haurem incorporat al diàleg, més legítim serà el Contracte. Que, en l’horitzó, la legitimitat absoluta coincideix amb el contracte universal, sempre i avui més que mai. Les persones som el suport i la legitimació del món humà, del món que decidim atorgar-nos. Si deixem de donar-li suport, simplement es desploma.

Ai, que potser esteu esperant que us digui si en Carles Puigdemont és el legítim president de la Generalitat, o si la sobirania sobre Catalunya li correspon legítimament als seus ciutadans i ciutadanes, al conjunt dels espanyols, o potser a la totalitat de la Unió Europea. Val més que us esforceu a cercar consensos més amples, sigui quina sigui la vostra posició, perquè els temps en què cada tribu tenia el seu déu i els déus es posaven tants barrets com caps, o tantes barretines, o tantes corones per la gràcia de Déu i de la santa Constitució, ja són història.

La legitimitat ja no és vostra ni meva sinó una conquesta que només es pot anar assolint de manera col·lectiva, i fracassem cada cop que aconseguim expulsar algú del terreny de joc. Aleshores el debat per la legitimitat es desintegra i es converteix en guerra bruta per l’apropiació de la paraula legitimitat, convertida en mot buit però no menys eficaç en la propaganda i l’enardiment dels sentiments. La premsa afí i les xarxes socials esdevenen el camp de batalla. Cada paraula no és un pont sinó una mina i els Parlaments, allà on calia raonar i enraonar, ja només són mercats.