28-A

Per edat, no vaig poder votar a les eleccions generals del 1977 i del 1979 ni al referèndum constitucional del 1978. La primera vegada que ho vaig poder fer va ser a les eleccions catalanes del 1980, en què, per sorpresa, va irrompre la figura de Jordi Pujol, de manera que vaig viure la frustració de les primeres vegades, com una mena de maledicció. De llavors ençà, he anat perdent, una rere l’altra, totes les eleccions que s’han celebrat a l’Estat espanyol des de la recuperació de la democràcia. Jo era votant del PSUC, primer i d’IC, després, la qual cosa, si més no, sempre havia estat una manera honorable de perdre. L’any 1999, vaig creure en la coalició que va guanyar en vots però va perdre en escons les eleccions que havien d’haver capgirat el panorama polític català. Quan quatre anys més tard van assolir el poder via tripartit, l’opció Maragall havia perdut empenta i màgia i va acabar sent un desastre per a aquells que havíem dipositat les nostres esperances en les famoses maragallades del President socialista. El segon tripartit no només no va millorar la cara del govern d’esquerres sinó que, quan semblava impossible fer-ho, va empitjorar-la exponencialment. La fallida reforma estatutària, la sentència del TC i la fugida endavant dels governs independentistes posteriors van omplir-me el cos d’amargor. Era incapaç d’entendre els mecanismes mentals que havien convertit tanta gent en zombis polítics no només a Catalunya, sinó arreu del món. Les successives eleccions de Salvinis, Bolsonaros, Trumps, Macrons i tutti quanti, les fake news i l’auge dels populismes arreu no ajudaven a temperar la meva perplexitat. De manera que, al veure com s’imposava l’estratègia del com pitjor millor entre els independentismes catalans i, consegüentment, es forçava la celebració d’eleccions el 28-A, vaig arribar a veure-ho tot perdut. Però, vet aquí que la radicalització i la violència verbals de la dreta espanyola han obrat el miracle. Els resultats del 28-A demostren que no hi ha res escrit ni cap maledicció actuant en contra del sentit comú democràtic de la gent. Diumenge al vespre, el company i amic Txema em deia que era la primera vegada que un grup de gent acostumat a fer aigua les nits electorals ens sentim alineats emocionalment i racionalment amb els guanyadors. Ja tocava.