Sense notícies

De debò que ho necessitava. Uns dies sense pensar en res i en ningú. I per això vull d’entrada demanar perdó a tots aquells que estan patint el que no està escrit però, i us torno a demanar excuses, el meu cos em demanava a crits que desconnectés mòbils, ordinadors, ràdios, televisors i qualsevol altre aparell que pogués pertorbar la pau i el silenci que necessitava imperiosament. El nivell d’emprenyament havia arribat a fer vessar el vas de la meva paciència i estava a punt d’incendiar-ho tot. Sort en vaig tenir de l’aturada de Setmana Santa amb efectes resolutius de bomber en el mes d’agost.

El tuf insuportable que deixen anar aquesta colla de d’espanta-sogres del 155 disfressats de polítics de vol gallinaci que ha envaït casa nostra, va desaparèixer en el moment just que vaig pujar al cotxe camí dels Pirineus. La darrera imatge que recordo tot just abans de silenciar el meu mòbil va ser la dels impresentables ministres espanyols, Zoido, Catalá, Cospedal i Méndez de Vigo cantant El novio de la muerte a cor que vols, feliçment envoltats per una colla de legionaris que desfilaven com si s’haguessin empassat un pal, pels carrers de la ciutat de Màlaga. Patètic. Tronats. Quina Espanya de postguerra, renoi.

El Pallars Sobirà ha estat com un bàlsam i avui, dia de la mona, tornaré a casa amb les forces renovades. A punt per continuar lluitant pel que crec que millor ens convé. Sis mesos ja fa que la policia espanyola ens va atonyinar de valent. Sis mesos on alguns van descobrir el que molts ja sabíem. Ens enfrontàvem a un estat repressor, autoritari, mentider i capaç de tot per continuar defensant unes elits extractives que se sostenen gràcies a un poble que li agrada que li donin pel sac. L’1 d’octubre de 2017 a Espanya li va caure la màscara de la democràcia, més falsa que un duro sevillano, i tothom la va poder contemplar tal com ha estat sempre. I el món sencer també ho va fer. I quan això passa ja no hi ha marxa enrere.

Ni oblidem ni perdonem, afirmen les pancartes dels carrers. Ni oblidarem, ni perdonarem. Perquè tampoc no hem d’oblidar que Espanya mai no demana perdó. Ni pels crims del franquisme, ni per l’assassinat del nostre President Companys, ni tampoc per no aclarir qui coi és el culpable real de l’atemptat a les Rambles de Barcelona del mes d’agost. Avui és el darrer dia de descans i ja m’ensumo que després de menjar-me la mona, la tornada serà un déjà vu. El ritornello de sempre. I nosaltres anar desfullant la margarida.