Les de la fregona

AL pass at ple municipal del mes de febrer, la regidora d’ERC Nuria Marín em va qualificar com “la de la fregona”. Pretenia ser irònica o graciosa o vagin vostès a saber, però la qüestió és que va utilitzar de forma pejorativa la definició per injuriar la nostra acció municipal, impregnant la seua intervenció d’un menyspreu molt groller no cap a la meua persona, sinó a un col·lectiu molt concret: el de les dones que presten serveis de neteja. I és un col·lectiu clarament femení i tremendament infravalorat però que és essencial per al bon funcionament de la nostra societat. Un col·lectiu que realitza la seua feina de forma silenciosa, moltes vegades ignorat i al qual només es para atenció quan falla per algun motiu. Un col·lectiu que encara té molt camí per recórrer en el reconeixement de les malalties laborals. Jo tinc una enorme estima cap a aquestes dones. Horaris difícils, un treball desagraït, poc o cap reconeixement. Sense elles, ni hospitals, ni centres públics, ni col·legis, ni la ciutat no podrien funcionar. Imaginin-s’ho. Sense elles, difícilment podríem desenvolupar els nostres treballs. Així que sí: els devem molt, i sobretot els devem respecte i consideració. Avui, en el Dia de la Dona, el meu article va dedicat a Pilar, Rogelia, Montse, Fátima... Dones treballadores, dones esforçades, dones que sempre tenen un somriure a la boca. Va per elles: per les dones dels serveis de neteja, per les de la fregona.