SEGRE

1982: Aquell divendres de setembre

Redactor en cap de SEGRE

Periodista fundacional de SEGRE, on ha fet de tot, i és el més veterà dels que treballen a Lleida. El seu primer contracte laboral data del 1 d’agost del 1975.

Boig per tu

Boig per tuSEGRE

Creat:

Actualitzat:

Divendres, 3 de setembre del 1982. Sant Gregori Magne, papa, al santoral. Aquell dia, el primer que vaig fer al matí va ser anar al quiosc del costat de casa a veure la pila de diaris que, il·lusionats, esperaven comprador. Era l’estrena de SEGRE en la seua cita amb els lectors. Havíem dormit poc. La nit abans, davant de tot Lleida, ens havíem presentat als jardins del Club Tennis Lleida. Era el producte d’un equip molt jove, amb moltes ganes d’agradar i conquerir mercat i, amb la perspectiva de trenta-cinc anys, també amb moltes coses per aprendre i millorar. Deixàvem enrere hores i més hores d’esgotadors assajos, de números zero i provatures per confeccionar una estructura que ens assegurés un bon funcionament.

El primer número, el vam treballar de valent, en aquella habitació estreta del primer pis de la rambla Ferran, el Pepe Cabassés, el Pau Echauz, el Ramon Mesull, el Josep M. Bolló, el Ramon Perelló, el Carles Revés i jo, esclar, amb les fotos del Carles Gené i del Leo Delshams, les maquetes del Jordi i la Mercè Gené i l’incansable treball al quarto de màquines del Juan Cal, el Joan Massana, l’Antoñito, l’enyorat Compi, el Juanma Paquico i el grapat de teclistes. Dies després, arribarien Santi Costa i Josep M. Sanuy.

El primer número de SEGRE es va gestar en un pis estret de la rambla Ferran

Tampoc vam tenir gaire temps per complaences. Calia fer el diari de dissabte, que, per cert, quines coses, portava un titular en boca de Duran i Lleida, candidat de CiU, que deia que “acceptaria ser ministre” després de les eleccions que tindrien lloc a l’octubre i que van suposar el canvi, amb l’arribada a la Moncloa de Felipe González. Al novembre, arribaria la malaurada riuada que tant de mal va fer a la gent de Lleida i que va marcar, en certa manera, el nostre esdevenir.

Per cert, eclipsat per la tragèdia, va passar desapercebut el fet que, per primera vegada en molts anys, un diari lleidatà sortia en dilluns per informar dels fets amb un desplegament que ens va obligar a ser evacuats en barca de la redacció. En fi, com es veu, no teníem temps per gaudir de les ofertes d’oci d’aquell cap de setmana en una ciutat que intentava deixar enrere la Transició, tot i que mantenia encara, i amb èxit de públic, xous a cavall entre les varietats i l’erotisme en sales com les del Sant Maël, Scorpio’s, Tiffany’s, Scarlett, Praxis o Gigoló, a banda d’una sala X al Xenon de Rovira Roure, mentre a la resta dels cines –més dels que tenim ara– encara s’arrossegaven les reestrenes de l’estiu, des de Los cañones de Navarone fins a La guerra de las galaxias. La televisió, en canvi, era tota una altra cosa: aquell divendres, amb només dos cadenes per poder triar, la cosa estava entre l’Un, dos tres, amb Mayra Gómez Kemp, a La 1, o La clave, de José Luis Balbín, a La 2.

tracking