1985: I, a més a més, és el nostre ofici

Juny del 2015, Atenes. Ascensor de l’Hotel Plaza, a Sintagma. Baixo després d’entrar en directe per enèsima vegada des del balcó on Eurovisió té el dispositiu d’enllaços. Fa dies que expliquem les tentines que fa Grècia al caire de la fallida. Al costat, un periodista nordamericà amb qui compartim punt de directe al balcó. Trec del calaix de la cortesia un “Cansat, oi?”. “Sí –em respon–, molt... Però, mira... a Grècia i a baix, a la plaça, hi passen coses molt gruixudes. I a nosaltres ens deixen pujar a un balcó per veure-ho bé i per explicar-ho... I, a més a més, és el nostre ofici. Es pot demanar més?”

Juny del 1985, trenta anys abans, gairebé dia per dia. Lleida, carrer del Riu, redacció de SEGRE. Em presento: “Sóc estudiant de Periodisme...” Vaig passar aquell estiu, altres estius, altres anys, treballant al diari. Cendrers de Cinzano curulls de burilles. “Text inflat, li falta substància!” Martelleig d’olivettis picades a dos dits. “Aquest alcalde t’ha col·locat el mateix tema dues vegades!” Mostrari de pàgines maquetades per triar i remenar. “Qui baixi a la Canonja, que em pugi un cubalibre.” Telèfon pinçat entre orella i espatlla. “Se m’assecarà el retolador vermell de tant corregir el teu text!” Teletips il·legibles, sense esses, ni efes, ni os... “Que algú canviï la margarida de la impressora, collons!” Mirada triomfal a la redacció: “Ho-tinc-ho-tinc!” “Torna a trucar i reconfirma-ho.” Fulls escampats amb titulars fallits, suma de lletres gargotejades, quatre línies de divuit caràcters. “Acabeu, que els de tancament remuguen!” Devoció, inconsciència, satisfacció... joventut. “El periodisme és un sacerdoci.”

Devoció, inconsciència, satisfacció... joventut. “El periodisme és un sacerdoci”

Allà, al primer pis del carrer del Riu, aquell estiu del 1985, vaig refermar el descobriment que les màquines d’escriure són també ginys de decantació. Quan algú les tecleja: llocs, noms, fets... llisquen i fan solatge a la vida de qui llegeix l’escrit. El meu pòsit d’aquell 1985 té el nom de Mikhaïl Gorbatxov, que iniciava la voladura d’un món. El lloc és Heysel; calfreds només de pronunciar- ne el nom. Futbol amb cadàvers a les grades. El meu 1985 és el de la fascinant descoberta del taüt jacent del Titanic, del barroer enfonsament del Rainbow Warrior, de la mort de l’inabastable Salvador Espriu.

Però aquell 1985 també em va deixar el sediment de l’addictiva vivència de picar a la màquina d’escriure i decantar –una mica– el món. Incendis forestals, arribada de temporers a la fruita, guerres d’aigua entre pobles, majestuosos rais navegant per la Noguera Pallaresa... La memòria és gasosa, però conservo vivíssim el record de travessar cada matí el pont Vell, mirar d’esquitllada el quiosc i veure que un bocí del meu estiu del 1985, de la meva vida, era allà, a la portada del diari. “Passen coses i ens deixen ser-hi per explicar- les. I, a més a més, és el nostre ofici. Es pot demanar més?”