1987: Un viatge en el DeLorean

Celebrar aniversaris, sobretot quan es compleixen dècades, com és el cas que ens ocupa, té la gran virtut que aviva els records. Per a qui el va viure amb intensitat, evocar aquell agitat 1987 és un nostàlgic viatge en el temps.

Ara bé, si el passatger és millennial, probablement aterraria aquell any amb la mateixa cara que Marty McFly tot just sortit del DeLorean. Perquè, des de la perspectiva del 2017, costa imaginar gairebé la meitat d’Europa sota el control de l’URSS; Berlín, dividida per un mur; el PSOE, unit i dirigit per un únic líder, que llavors governava Espanya; Jordi Pujol, tractat com a Molt Honorable a Catalunya, i un alcalde que no era del PSC, a la Paeria. Des del punt de vista informatiu, el 1987 va ser un any apassionant a Lleida, gairebé pioner, perquè, als ulls actuals, l’agressiva campanya electoral del convergent Manel Oronich i la irrupció del Grup Independent Freixes a l’escena pública van ser un sòlid precedent del populisme rampant de dècades posteriors.

Així mateix, el govern de coalició CiU-AP-GIF, constituït després de les municipals del juny i la moció de censura de dos anys més tard, va ser una cosa semblant al que avui anomenem política de la postveritat.

Fos com fos, aquells esdeveniments ens van proporcionar grans moments als redactors de SEGRE. I com era SEGRE el 1987? Un modest edifici en el qual tallers, administració, publicitat i redactors treballàvem en una harmoniosa convivència.

La sala gran del primer pis era molt sorollosa no només per la bullícia d’una redacció jove –que també–, sinó pel frenètic teclejar de les màquines. I és que, el 1987, els diaris es feien amb màquina d’escriure! El més semblant a internet era un flamant fax, en el qual es perdien tots els comunicats de premsa; Twitter sonava a marca de xocolate, i el primer telèfon mòbil que vam conèixer va ser una maleta, gran com una cabina, que el director va comprar ja gairebé a la dècada dels noranta, cansat de sentir queixar-se el cap de Successos per la quantitat d’exclusives que perdíem a l’hora de dinar.

Però, amb totes aquestes limitacions, o potser per això mateix, SEGRE va ser als vuitanta una excel· lent escola de periodistes, que trepitjava el carrer, bevia de fonts no oficials, tenia inoculat el virus de la primícia i, certament, va contribuir a modernitzar la comunicació a Lleida. Haver passat per aquesta escola m’impedeix apel·lar al tòpic, per la qual cosa m’abstindré de concloure que qualsevol temps passat va ser millor. Tampoc crec que això sigui veritat.

Ara vivim una època incerta: la inestabilitat mundial, política i econòmica ens tenalla i negres nuvolots planen sobre el futur de la premsa, sobretot l’escrita, però les amenaces no eren menors el 1987. I aquí seguim.