1990: Machado i la postveritat

El 22 de febrer del 1990, va aparèixer el cos sense vida d’una noia del Secà en un pou de reg de la Bordeta. Dos anys després, vaig entrar a treballar a SEGRE. En un calaix de la peixera –el lloc on es reuneixen els caps de la redacció–, hi havia una pàgina amb aquest titular: “Detingut el sospitós d’assassinar la noia del Secà.” Estàvem pendents que el jutge n’ordenés la detenció per publicar-la. No la va ordenar i la pàgina es va quedar al calaix. Els indicis eren molts, però no suficients. A mi, saber que teníem aquella informació sense poder-la publicar em posava els pèls de punta –llavors en tenia.

Cobrint informació judicial aprenies periodisme a marxes forçades

Aviat vaig saber que cobrint informació judicial aprenies periodisme a marxes forçades. Si el que deies no era veritat, acabaves al jutjat. Agafo l’especial pels vint-i-cinc anys d’aquest diari i miro qui va comentar el 1990. Va ser un periodista que fa vint-i-set anys era “un soldat esprimatxat, amb els braços creuats damunt el fusell i la gorra torta”, que feia guàrdies a la garita de l’antic Govern Militar de Lleida. Del coll de la camisa de camuflatge, en sortia “un fil que, disfressat entre els curts cabells del clatell, s’amagava darrere l’orella”. Aquell soldat era Lluís Caelles i la descripció és seva. El fil era el d’una ràdio amb la qual escoltava la invasió de Kuwait el 2 d’agost del 1990, mentre feia guàrdia. En aquella ràdio, va intuir “la llavor de la por”: 11-S, 11- M, París, Barcelona... Vaig aprendre molt d’aquell soldat, a la redacció del diari.

Agafo l’especial dels trenta anys i miro qui va comentar el 1990. D’aquest, no en puc aprendre tant. Era jo. “Sóc molt optimista amb les xarxes socials”, deia. I, més que optimista, semblava un il·luminat. També deia algunes coses sensates: “Els periodistes hem perdut la tribuna, però hem guanyat l’àgora. Menys pontificar i més conversar. Tenim una crisi econòmica, no existencial. A Twitter, primer, es parla i, després, es pensa. És un caos que reclama el vel de l’ordre. Nosaltres som el vel de l’ordre. La crisi del periodisme se soluciona amb més periodisme.” Però periodisme de debò. Avui està de moda la postveritat, que descriu pomposament el que Machado explicava amb un vers de cinc paraules (comptant pronoms, articles i adverbis): “También la verdad se inventa.”

El 12 de març del 1990, va deixar el poder Pinochet. Set anys després, Garzón el va detenir i ens vam inventar que havíem fet la nostra transició, cosa que l’alliberament de Milans del Bosch, el 25 de juny del mateix 1990, desmentia clamorosament. “También la verdad se inventa”, sí, però no en la informació judicial. Si haguéssim inventat que el que hi havia contra el sospitós de matar la noia del Secà eren proves en lloc d’indicis, ens hauria caigut el pèl a tots, i no només als que som calbs.