No sóc una 'runner', però no m'agafaran

Diu un refrany que s’agafa abans un mentider que un coix. Doncs bé, jo no sóc una runner (ja saben que queda molt més molón dir-ho en anglès que no parlar de corredor), però a mi no m’agafaran tan fàcilment. Quan em van explicar que havia d’escriure aquest article, em va venir a la memòria l’entrevista de feina que em van fer abans de posar un sol peu a la redacció de SEGRE.

Em van preguntar si m’agradava l’economia, quan a la universitat sempre m’havia vist seguint la informació parlamentària. I vaig dir la veritat: que aspirava a una altra secció. Després, em van preguntar sobre els meus coneixements d’agricultura i ramaderia. Jo, urbanita i de Bilbao com sóc fins a la medul·la, tot i que ara em menjo el bacallà al pilpil amb pa amb tomata, vaig dir que els meus coneixements eren pràcticament nuls. I així, pregunta rere pregunta, mentre pensava que allò passaria a la història com la pitjor entrevista de feina.

Passi el que passi, vull ser on sóc, amb el mòbil encès les vint-i-quatre hores

Però, mirin com són les coses, devia semblar tan sincera, que les dues últimes preguntes les vaig brodar: “Vols aprendre? Vols treballar amb nosaltres?” I vaig contestar: “Sí.” El director devia pensar que aquella resposta també era veritat i va decidir contractar-me. Avui puc dir que segueixo volent aprendre i vull seguir explicant tot el que aprenc.

En això, em sento tan jove com fa gairebé tres dècades, tot i que ara em tenyeixi els cabells blancs i m’hagi convertit, gràcies a ells i a la meravellosa química, en rossa gairebé platí. Hi ha veritats que fan mal, que fan plorar des del cor, com durant molts anys van fer ETA amb massacres com la de Vic o guerres com la d’Iraq. Dos fets que van tenir lloc el 1991. Sembla que va ser fa segles, però la història es repeteix o corre el risc de tornar fer-ho. L’home tendeix no només a ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, sinó que de vegades sembla que ens agrada copejar-la i colpejar- la sense parar. Fa poques setmanes, no eren etarres, sinó jihadistes, però vaig haver de tornar a escriure sobre una massacre: la de les Rambles. I dos grans mandataris (beneïda cursiva, que em permets ressaltar la ironia), Donald Trump, des dels Estats Units, i Kim Jong-un, des de Corea del Nord, semblen entestats a voler tornar a portar-nos a un desastre sense pal·liatius.

Espero que tot plegat quedi en bravates i que el sentit comú, malgrat que no és el més comú dels sentits, imperi d’una vegada, encara que tinc els meus dubtes. He de reconèixer que les meves pors, els meus temors sobre com actua el gènere humà, són reals. Però, passi el que passi, vull ser on sóc mentre escric això, a la redacció, amb el mòbil encès, com les vint-i-quatre hores del dia, tot i que de vegades em queixo, l’esport nacional. Ja saben, no sóc una runner.