La millor escola, a la trinxera

Sona el telèfon: “Una senyora pregunta per tu.” En aquella època, a mitjans dels noranta, eren freqüents les visites de persones que venien a la redacció del diari per parlar amb periodistes. Per bé i per mal. En aquest cas, aquella senyora va resultar ser la matriarca d’un conegut clan assentat a Lleida. Una dona amb caràcter i poca sort amb el camí pres pels seus fills. Violacions, atracaments, intents d’assassinat... El reguitzell d’antecedents es feia interminable. I, esclar, eren motiu de notícia gairebé diàriament a SEGRE. Vaig convidar la dona a entrar a la sala habilitada per a entrevistes. “Fins ara, he controlat que no li passi res –em va dir sense donar-me ni temps a seure–, però avui vinc a advertir-lo que, a partir d’aquest moment, ja no responc del que poguessin fer-li els meus fills, si vostè segueix escrivint sobre ells.” Missatge clar, honest, propi del periodisme de successos de trinxera.

“Aquesta senyora tenia a la butxaca una foto teva ratllada amb una creu”, va dir un agent

Hi va haver moltes més històries similars en els deu anys (1990-2000) que vaig passar a SEGRE, abans d’arribar a La Vanguardia. Com el protagonitzat per una dona acusada de contractar dos sicaris per assassinar el seu espòs. Una altra trucada telefònica, en aquest cas, de la Guàrdia Civil, tornava a posar en evidència la factura d’aquest periodisme de trinxera. “Aquesta senyora tenia a la butxaca de l’abric una foto teva ratllada amb una creu”, em va dir un dels agents que la van detenir. “I sospitem, a més, que ha encarregat a dues persones que et facin un ensurt.” La Guàrdia Civil va muntar un servei de contravigilància (això ho vaig saber anys més tard) com a prevenció, després d’advertir- me que prengués precaucions, com ara parar esment a qualsevol moviment sospitós a l’hora de sortir de la redacció (solia ser gairebé sempre entrada la matinada) i en el camí de tornada a casa. Amb el temps, aquestes històries, com els incomptables incidents propis del treball al peu de la notícia, formen part del capítol de les anècdotes. Inconvenients de l’ofici. Però, en el meu cas particular, m’atreviria a considerar-les, en un moment de la professió amb escasses baixades a la trinxera, com la millor de les lliçons per avesar-se a aquesta professió. El diari SEGRE, sempre exigent amb els redactors, ha estat un gran planter i escola de periodistes, avui repartits per diferents mitjans generalistes. A la majoria dels periodistes formats en la premsa local, ens costa escriure sense haver trepitjat abans l’escenari en el qual s’ha produït la notícia. La implicació era tanta, que va haver-hi una època (durant anys, vaig exercir en les seccions de tribunals i successos) en la qual no sabies si eres policia, advocat, fiscal, jutge o periodista. Potser, perquè eres tots en un.