La realitat sempre supera la ficció
Redactora de la secció de Comarques de SEGRE
Llicenciada en Ciències de la Informació a Pamplona, treballa a SEGRE després d’haver fet els primers passos a Ràdio Navarra i al diari Egin.
María Molina
La realitat sempre supera la ficció. De fet, va ser un cas digne de veure al CSI Las Vegas de Gil Grissom o d’un capítol de Patrick Jane, a El mentalista, o del més espavilat Sherlock Holmes de la BBC. La desaparició de la mestra Maribel Bobet va posar tot Lleida en escac. El marit, Faustino Pons, va arribar a contractar vidents perquè la trobessin abans de descobrir-se com un cruel parricida que es va disparar un tret al cap moments abans que la policia descobrís que l’havia enterrat, després d’assassinar-la i inhumar-la sota el banc que estava fent per a ella al seu xalet de Montoliu. Ironies de la vida que succeeixen fins i tot a les millors famílies.
La mort de Maribel Bobet va commocionar tota la societat lleidatana a l’agost
El 1994, també van esdevenir altres successos eclipsats per la mort de la Maribel. Va desaparèixer Luis Roldán. El director de la Guàrdia Civil es va donar a la fuga. Va sortir del país amb centenars de milions de la policia mentre l’investigaven. Una de les primeres gotes en el gran pantà que conformen els nombrosos casos de corrupció política d’Espanya. Es va lliurar un any després, a l’aeroport de Bangkok.
En l’àmbit cultural, Barcelona, ara d’actualitat mundial pels tràgics atemptats del 17 d’agost, es va quedar sense la finestra internacional de l’òpera, el ballet i els concerts. Un gran incendi va arrasar el Liceu. Montserrat Caballé, que dos anys abans havia cantat al món les bonances de la Ciutat Comtal amb Freddie Mercury al costat per inaugurar els Jocs Olímpics del 1992, plorava a doll. Ara, la consternada Rambla torna tenir el seu escenari internacional.
L’administració de la Bruixa d’Or, a Sort, es va inundar de milions amb la grossa de la loteria del Nen i va donar pas a la llegenda de la capital afortunada del Pirineu lleidatà, que, en l’actualitat, llueix quilomètriques cues de viatgers vinguts des del Japó a la recerca de la sort des dels mesos d’estiu.
Aznar va ser esbroncat a la UdL i Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d’Olot, va ser alliberada després d’un segrest de 492 dies, un dels més llargs mai vistos. A més, la tenista de Montsó Conxita Martínez va guanyar Wimbledon i Nelson Mandela es va convertir en president de Sudàfrica. Quedava molt per al Wakawaka de Shakira, amb el qual la selecció espanyola de futbol va aconseguir la primera estrella. Han passat moltes coses des de llavors. Ni més ni menys que vint-i-tres anys, en què el món ha continuat fent voltes.
En el meu ànim, dos impactes per a aquests últims temps: les morts de Jordi Gabernet i Txell Torrelles, en el millor de la vida i amb tantes coses encara per fer. A l’un se’l va endur la carretera i a l’altra, el càncer. Malgrat l’incessant fluir de notícies del dia a dia, aquestes coses són les que et fan reflexionar sobre el que de debò importa.
