Ens aturem per les que no poden

FA MÉS d’un segle des de la primera commemoració del 8 de març com a Dia de la Dona per reclamar els drets i la igualtat entre homes i dones. En tot aquest temps no s’ha resolt encara la forta escletxa salarial, que es calcula al voltant del 24%, en els països del primer món. Un estudi del Fòrum d’Economia Mundial va arribar a la conclusió que necessitarem encara uns 200 anys més per arribar a una completa igualtat salarial si mantenim l’actual ritme de reducció de la bretxa. Però la desigualtat no és només una qüestió de diferència de sous entre homes i dones per fer la mateixa feina, sinó que sobretot hi ha discriminació professional en l’accés a càrrecs de responsabilitat amb igualtat d’oportunitats. Encara avui, la difícil conciliació laboral i familiar fa que moltes dones es vegin abocades a haver de decidir entre professió i família. Per no parlar de la invisibilitat de moltes dones, treballadores més que a jornada completa, però invisibles perquè es dediquen, en l’àmbit familiar, a l’atenció a persones dependents sense rebre cap reconeixement ni retribució. Invisibles, com totes les dones que pateixen en silenci la xacra de la violència o l’assetjament, problemes de primera magnitud que la nostra societat no troba la forma de resoldre. Les regidores del PDeCAT ens aturarem avui per totes aquelles que no s’ho poden permetre, per les nostres filles i fills, per les nostres àvies lluitadores. Donem suport a la vaga perquè ha arribat el moment de fer notar que, tot i les millores i els avenços, encara queda molta feina per fer.