Fusta de periodista

Feia segon de Periodisme a l’Autònoma de Barcelona i em moria de ganes d’entrar a treballar en un diari. No en tenia ni idea, només sabia que m’agradava escriure i que volia viure noves experiències. Esperonada per la Glòria Farré i la Magda Cerdà, em vaig presentar a la redacció de SEGRE per fer-hi de becària. Vaig coincidir aquell primer dia amb Lluís Caelles, ara a TV3, i el director d’aleshores, Ramon Perelló, ens va fer una prova abans de donar-nos el sí. La meva va ser anar a cobrir el Dia de l’Exèrcit a la caserna militar de Gardeny. Bon començament! En principi, hi anava a fer color i, encara no sé com, vaig acabar fent un text a portada amb fotografia inclosa d’uns nens jugant damunt d’un tanc.

Quan reivindicava el diari en català, em guanyava el títol de ‘barretinaire’

A partir d’aquell dia, vaig passar a formar part de la generació SEGRE, treballant de redactora a Tiempo de Sol, amb José Carlos Miranda; a Comarques, amb Joan Miras, i a Tribunals i Societat, amb Josep Maria Sanuy. Hi vaig aprendre molt i n’estic molt agraïda. Ha estat la meva base, la meva escola. Eren gairebé vint-iquatre hores al diari, sortint de la redacció ben entrada la matinada. No tot era treballar, però. Anàvem gairebé sempre a sopar un entrepà a la cafeteria de la benzinera Dalmau. Era l’únic lloc on podíem menjar alguna cosa a aquelles hores intempestives. I, després, ho rematàvem al pub Drac Màgic.

Tinc molt bons records d’aquells anys, de la redacció, que semblava –salvant les distàncies– la de la mítica sèrie de televisió Lou Grant. Les màquines d’escriure, la sala dels teletips, el quartet fosc de fotografia del Lleonard Delshams, el Pau Echauz advertint- nos als més joves que “el periodisme és un sacerdoci”, la boira de fum de les cigarretes (llavors es podia fumar a la redacció i feia molt de periodista!) i les sortides a la Canonja, on ens escapàvem de tant en tant per fer més suportables les hores de treball a la redacció. Tots vivíem amb passió i dedicació la informació. Tot era intens i transversal. Hi havia investigació i temps. Van ser anys de felicitat, de rialles, també de plors i de molta amistat. Van ser, a més, temps durs, amb pocs diners i una redacció majoritàriament masculina, on les jovenetes havíem de demostrar el doble la nostra vàlua per no caure en els tòpics.

Llavors, el diari era en castellà i, sempre que el reivindicava en català, em guanyava el títol de barretinaire. Ara, tot ha canviat molt i a velocitat de creuer. Hem guanyat moltes coses i també n’hem perdut. El meu pas per SEGRE ha estat d’aprenentatge en un diari referent en la comunicació local i estic molt orgullosa d’haver-hi participat, encara que sigui en poca mesura. Hi vaig estar tres estius en pràctiques i gairebé dos anys en plantilla. Felicitats per aquests trenta-cinc anys. No és fàcil, però és possible. Endavant!