L'any que veia la llum Guaramanbique

El 2 de gener del 1996, a l’Ateneu de Tàrrega, es va presentar el grup lleidatà de música afrocubana Guaramanbique. Liderava el projecte el mestre Carlos Manuel Molina. A la bateria, hi havia el meu amic Miquel Soldevila, amb qui vaig compartir escenari els dos darrers concerts de la seva vida. Guaramanbique va ser fruit d’uns anys en què, a Tàrrega, s’havia assolit un cert nivell de concerts de jazz, a la Central i amb el festival que organitzaven Josep Mestres i el mateix Soldevila.

El tram de l’autovia Cervera-Igualada era, per a mi, com una habitació més de casa

M’agrada la música entesa com una eina per comunicar amb un instrument. De fet, quan amb 15 anys vaig entrar en el fotoperiodisme amb la revista Issauna, penso que va ser per les mateixes raons que m’agrada tocar un instrument. Escriure i fer fotografies comparteixen, amb la música, composició, ritme, improvisació, comunicar, aprendre...

El 1996, treballar en un diari a seixanta quilòmetres de la redacció, sense mòbil ni internet, permetia assaborir la feina com una cosa màgica. Cada persona que coneixies, cada paraula que escrivies, cada fotografia que feies... era una descoberta. Fer un article prenia la forma d’escriure una carta a l’antiga, que lliuraves al transportista i que, al cap de dos dies, veies publicada. Treballar en aquell moment de corresponsal era dissenyar un ofici en procés de gestació. Això feia que, sovint, a la redacció ens veiessin com uns personatges peculiars, que anaven a la seva. A mi m’agrada ser així i, en aquesta casa, els de dalt i els de baix sempre m’han donat ales i confiança per fer-ho.

Quan em poso a la pell d’aquell any, el primer que em ve al cap són els 30 quilòmetres d’autovia entre Cervera i Igualada. De fet, aquell tram era com una habitació més de casa. I, pels accidents i les obres, sabia com arribar a cada un dels seus quilòmetres. Vam obrir molts diaris amb les obres; les mogudes de la plataforma pel desdoblament; l’“Adiós, señor ministro” que Sant Guim va dedicar a Borrell; la manifestació de la legió de romans de Guissona, etc. El tema va tenir continuïtat amb les obres de l’Eix i el seu posterior desdoblament. Aquell any, va ser el primer sense Joan Salat a la Paeria de Cervera, després d’un quart de segle. També es va inaugurar el conservatori de Cervera, el més petit de Catalunya però que tantes satisfaccions, músics i música ha donat a Lleida. Es va presentar La Passió en llengua catalana. En l’àmbit econòmic, la Cooperativa de Guissona assolia els mil tres-cents llocs de treball i projectava per a aquell mateix any la primera botiga BonÀrea a la vila.

Finalment, torno al 2017. Treballar a SEGRE és compartir moltíssims moments que fan la història d’uns homes i unes dones que sents propis i propers, tant si encara hi són com si ja no hi són. Gent que sempre està amb tu i de la qual fas teus els èxits i les errades.