La síndrome de la pàgina en blanc

Fins que Monica Lewinsky no va aparèixer en escena amb el seu vestit tacat, una becària era simplement una estudiant o una acabada de graduar que feia pràctiques a canvi d’una (escassa) remuneració econòmica. L’any 1998, quan va esclatar l’escàndol que va fer trontollar la presidència de Bill Clinton, jo feia poc que havia deixat de ser becària al diari (no guardo un vestit tacat de cap president ni de ningú, que quedi clar!).

Vaig compartir beca d’estiu amb la Gemma i un noi ros del qual no recordo el nom, que el segon o tercer dia va anar, al matí, a una roda de premsa i no li vam veure mai més el pèl per la redacció. No li deuria fer el pes aquesta feina, que requereix dedicació, rigor, capitat de reacció i de treballar sota pressió i, fins i tot, mà esquerra. Tot això ho perfecciones amb el temps, perquè la veritat és que, al principi, fins i tot quan ja has deixat de ser becària, segueixes sent una novata sense gaire capacitat de reacció.

Una ‘malaltia’ pròpia de becaris/àries i novells/ es que l’experiència cura o, si més no, atenua

Com ara un dissabte d’estiu d’aquell any, mentre treballava tota sola a la secció de Local. Va sonar el telèfon i era l’aleshores alcalde, Antoni Siurana. Em va dir que havien comprat les antigues casernes de Gardeny per 2.713 milions de pessetes, després d’anys i anys de negociacions. Vaig dir: “Gràcies per avisar”, vaig penjar sense gairebé fer preguntes i vaig trucar a la porta d’on feien la reunió de portada per comunicar- ho als caps. Era un tema gros, que em venia gran, honestament, i vaig trigar hores a omplir la pàgina.

També em ve al cap el dia que vaig trobar una riuada d’aigua i pedres que baixava pel carrer Cavallers. S’havia trencat una canonada principal i l’aigua tenia tanta força que va arrossegar bastants metres el propietari d’una fruiteria, mentre encara agafava amb força un expositor de fruita. Aquell dia, no em va costar tant omplir la pàgina. Del 1998, recordo també anar durant dues setmanes cada dia a la Seu Vella perquè un noi s’havia penjat de dalt del campanar per reclamar una llei de cooperació més justa per als països del Tercer Món i, ves per on, aquell noi ara és un dels regidors de la Paeria amb més grups polítics i que fa els plens més llargs de la història.

I, sobretot, tinc molt present d’aquella època la síndrome de la pàgina en blanc. D’arribar al matí a la redacció i no saber ben bé d’on treure temes o com es pot farcir un text quan tens el titular, però poca teca. D’això ja fa gairebé vint anys i la síndrome s’ha atenuat, gràcies a les taules que l’experiència et dóna. Tot i que he de confessar que encara hi ha dies que em passa pel cap com seria ara la meva vida si hagués sigut jo la que, quan era una becària, un matí hagués anat a una roda de premsa i no m’haguessin vist el pèl mai més per la redacció.