El futur és una data llunyana del passat

Quan encara no tenia 10 anys, somiava que l’any 2000 aniríem amb cotxes que volarien i tots podríem viatjar en coets espacials. Evidentment, de gran volia ser astronauta. Suposo que aquests desitjos devien tenir molt a veure amb l’aleshores recent arribada de l’home a la Lluna, retransmesa per televisió a tot el món i que vaig poder gaudir en un d’aquells vells aparells en blanc i negre dels anys seixanta. Poc més de tres dècades després –Déu n’hi do, com passa el temps!–, vam arribar per fi a l’any 2000 i aquells somnis espacials segueixen quedant per a les pel·lícules. La professió d’astronauta també va quedar oblidada molts anys abans, en els calaixos de l’adolescència. Això sí, encara avui em quedo bocabadat mirant el cel de nit, amb lluna o sense, buscant respostes, fent preguntes... Qui sap si d’aquesta dèria romanticota em devia venir també la tirada cap al periodisme: fer preguntes, buscar respostes... En definitiva, professionalitzar la xafarderia i curiositat humanes en el millor sentit d’aquestes paraules.

L’any 2000 no va canviar el món. A la vall de Boí, però, es va fer realitat un somni

L’any 2000, ja feia gairebé deu anys que treballava al diari SEGRE. Gairebé me’l sento com casa meva. De fet, moltes vegades m’hi passo més hores que no pas a la meva casa de debò, però això ja ho té, aquesta professió. Sempre recordaré aquella entrevista per demanar feina que vaig tenir amb el director executiu, en Juan Cal. Em va rebre al seu despatx. Jo estava un xic nerviós. Em va explicar que el diari SEGRE necessitava gent compromesa a aprendre l’ofici per formar un equip sòlid i que es perllongués en el temps. Dit i fet, ja ha passat més d’un quart de segle d’aquella conversa. Bona part d’una vida.

Tot el que sé del periodisme –no gaire, per al meu gust– ho he après aquests anys, amb moments bons i d’altres no tant, com a tot arreu, suposo. Que lluny que es veu avui l’any 2000, oi? De jovenet, aquesta xifra representava el futur, amb tota la màgia que té aquesta paraula: el futur. Avui és una data més del nostre passat. I ja força llunyana. Molts ens pensàvem que el 2000 ens podia canviar la vida, ves quina ruqueria!

No obstant això, sí que aquell any va ser importantíssim per a una part del nostre territori i, evidentment, per a la gent que hi viu. Em refereixo a la vall de Boí. El 30 de novembre del 2000, ells sí que van veure com un somni es feia realitat. La Unesco va fer oficial la declaració com a patrimoni de la humanitat del conjunt d’esglésies romàniques de la vall. És només una declaració, un paper, però tot el que comporta aquest segell internacional és immens, sobretot pel que fa al poder d’atracció de visitants d’arreu del món en una època en la qual el turisme s’ha convertit en una de les principals fonts de riquesa –de vegades, l’única.