De tragèdies, bodes i altres històries

Any 2001. Comença el segle XXI. És l’era de les noves tecnologies, de la globalització. El primer iPod es va posar a la venda mentre el món es començava a acostumar a enviar correus electrònics en lloc de cartes. Uns 6.157 milions de persones creixent i reproduint-se en un món que cada cop té menys secrets però que és igual d’imprevisible. Entre aquesta gent, 10.000 són de Mollerussa. La capital del Pla d’Urgell, per primer cop a la història, acabava d’aconseguir aquesta xifra i se situava com el cinquè municipi de la província de Lleida amb més habitants. Poc quedava ja d’aquell poblet perdut enmig de la plana coneguda com Mascançà i el Clot del Dimoni, on, segons explicava Tomàs Badia en un dels primers llibres dedicats a la història local, les dones havien d’anar a collir “mates salades” o males herbes per poder fer bullir l’olla. L’arribada de l’aigua del canal d’Urgell ho va canviar tot. I amb els anys va venir la Mollerussa moderna, la de les fires, la de l’oci nocturn, la de la indústria...

Després dels atemptats de l’11 de setembre, el món ja no tornaria a ser mai més igual

L’any 2001, la ciutat encara vivia dels triomfs passats i es començava a preguntar quin seria el seu futur. I, com la resta del món, vuit mesos i onze dies després de l’inici del tercer mil·lenni, la ciutat va viure horroritzada aquell matí de terror: els atemptats de l’11 de setembre, quan dos avions pilotats per segrestadors suïcides de l’organització Al-Qaeda es van estavellar contres les Torres Bessones de Nova York, un altre va caure al Pentàgon i encara un altre, a l’oest de Pennsilvània, abans d’arribar al seu objectiu. Unes 3.000 persones mortes. El món ja no tornaria a ser mai més igual. “Si hem après alguna cosa d’aquesta tragèdia és que la vida és curta i no hi ha temps per a l’odi.” Ho va dir Sandy Dahl, la vídua d’un dels pilots dels avions segrestats. Simple i, al mateix temps, tan difícil d’aconseguir.

Tornant a la meua Mollerussa, a part de la Fira de Sant Josep, els mercats i un Musicland que encara està en dansa, la ciutat va ser l’escenari d’un fet tràgic: el d’una parella de Lleida que s’acabava de casar i que va morir en un xoc entre dos turismes a la carretera de Linyola. Després, s’hi va construir una rotonda que ha evitat que hi hagi més tragèdies. Sempre que hi passo, me’n recordo i em fa pensar en una altra història que em va explicar l’alcalde de Vila-sana, Joan Sangrà, sobre dos joves que, en temps remots, van decidir passar la nit de noces a l’estany d’Ivars i Vila-sana i van morir aquella mateixa nit ofegats. I allà mateix els van enterrar. Tan terrible com romàntic.

Però, si he de recordar una boda, que sigui la de Maria Lapiedra, uns anys després, amb la plaça Major més plena de curiosos que per la festa major i gent mirant de colar-se a l’església per no perdre’s ni un detall. Brutal.