Campirme

Lo Pepe de Bringué segava l’herba del prat que hi ha damunt Gavàs quan va veure passar els primers voltors en direcció al coll de Campirme i va pensar que algun cap de bestiar dels que hi havia a “demunt” segurament ja no tornaria a baixar.

Al tard però, al veure que no paraven de passar, es va començar a preocupar, i a l’arribar al poble va anar a trobar Peret de Coté per saber què en pensava ell.

–Malament –va dir el Peret, tota la tarda passant voltors, no només cap al coll, sinó també cap al pic de Campirme. –Demà hi haurem de pujar.–

Pepe, Peret i Miquel de Bruna van marxar encara de nit de Gavàs en direcció al coll per veure què passava allà dalt. Patien pel bestiar, però també pel Tonet de Sort, que era el pastor que s’estava amb els animals tot l’estiu. Tots tres van comentar que el darrer diumenge el pastor no havia baixat al poble com era normal, però ningú el va trobar a faltar.

Amb els primers rajos de sol van arribar al coll, allí començaven els prats, tot un munt de menjar per les bèsties, amb grans basses per beure. D’allí fins als estanys de Soliguera i Campirme només hi havia una hora de camí. Van pensar que el primer lloc d’anar havia de ser la borda de Peracalç, on segurament anava a dormir el Tonet.

Cap allà anaven, quan ja van veure les restes d’una vaca morta, ja s’ho pensaven que alguna en trobarien, però als pocs metres una altra ja els va convèncer que alguna cosa estranya passava allà dalt.

Què collons passa…? Va inquirir el Pepe. A l’arribar, el Peret va entrar dins de la cabana i només es va sentir un crit. Va tornar enrere, embascat, tossint i escopint, quasi vomitant, i es va deixar caure a terra.

– Cagon seu, va exclamar.

– Què passa, Peret, què hi ha allà dins?

– Merda, lo Tonet és mort i menjat pel feram, no sentiu la pudor?

El Miquel, que era un home molt tranquil, va dir:

– Algú ha de tornar a Gavàs, donar avís i fer pujar el jutge, i els altres que donin una ullada per aquí dalt.

Van decidir que Pepe, que era el mes jove, baixés al poble, mentre Peret i Miquel pujarien fins al coll de Finestres per mirar d’arreplegar el bestiar. Quan pogués tornar, ja els trobarien per allí. Van tirar amunt i fins a l’estany de Soliguera ja havien comptat més de trenta animals esbudellats, però a l’arribar en vistes del de Campirme es van quedar astorats... Un aquelarre de mort i putrefacció envoltava l’estany, però el més inquietant eren uns gossos acarnissats que es menjaven les restes i es barallaven entre ells sense reparar en la presència dels dos homes. Miquel es va tirar enrere i va dir-li a Peret:

– Noi, estem perduts, si mos veuen se’ns fotran.–

Mai no havien vist una cosa igual, aquells gossos, que semblaven llops, mataven per diversió, no pas per gana, les poques bèsties que havien escapat a l’atac estaven arraulides cap a sota el pic de Campirme esperant la seva hora.

De cop dos gossos d’aquells els van sortir per l’esquena i es van abalançar damunt del Miquel, que ja no va poder fer res més… El Peret va tenir més sort i mentre s’entretenien arrancant la pell i els membres del pobre Miquel va córrer muntanya amunt buscant refugi. No n’hi havia, des d’ allí veia com deixaven les restes del seu company escampades pels aiguamolls. Va aconseguir una rama d’un ginebró sec per defensar-se, però estava clar que allí no sobreviuria a un atac d’aquelles bèsties. Va pensar que si arribava al turó de Vialada tenia una possibilitat d’amagar-se dins dels nius de metralladores de la guerra civil.

Li va costar molta estona arribar-hi, s’anava girant i veia allà baix com els gossos empaitaven les poques bèsties que quedaven dempeus. Just quan ja coronava va sentir com esbafegava algun animal no gaire lluny d’ell. Va accelerar i amb la poca força que li quedava va entrar dins d’un búnquer que només tenia una sola entrada i una finestreta per vigilar. Allà dins no gosarien d’entrar-hi, els gossos són molt porucs en llocs reduïts, –va pensar–. Amb la navalla que duia a la butxaca va anar fent-li punxa al tronc de ginebró...

Es va descuidar una mica i va acostar la mà a la petita obertura, la queixalada va ser terrible i, de cop, un cap que ensenyava les dents rabioses l’amenaçava a l’entrada i va sentir com tota la camada el voltava i demanava sang. El soroll era ensordidor i aquells udols esgarrifosos.

Amb la mà bona apuntava la seva arma en l’única direcció per on podien entrar, feien torns per bordar-lo i llavors el va veure, –Duch–, va cridar. Estava diferent però era ell, el seu vell amic que per un malentès va haver de sacrificar. No ho devia d’haver fet prou bé. En una part del cap li faltava la pell, un tros d’orella i un ull. El gos va parar un moment de bordar i se’l va mirar com si li digués: Ja t’he conegut, fill de puta. I acte seguit es va abalançar a dintre de l’estança.

Va quedar travessat per la punxa i alhora fent tap a l’entrada.

Llavors, va sentir trets a fora i aviat va sentir crits, estava salvat però aquell dia ja no l’oblidaria mai més. I va començar a plorar.