La mort endins

Encara avui hi ha qui pregunta què va arribar a passar la nit del 12 de gener en aquell petit pis del carrer d’Avall. Jo, amb paciència, els ho explico, però ningú sembla entendre’m.

Aquella nit vaig arribar a casa després d’un llarg dia de feina. Em vaig fer una dutxa ràpida, vaig menjar una mica i, amb ganes de gaudir de la soledat del meu apartament, vaig tancar-me a l’única habitació que hi havia. Vaig passar el forrellat d’aquella estança un parell de vegades, tancar-obrir-tancar, i em vaig despullar. Com la resta de nits, vaig deixar que el fred del carrer entrés a la cambra a través de la finestra oberta. Amb la llum apagada, em vaig recolzar a l’ampit i vaig respirar profund tres vegades, inspirar-expirar-inspirar-expirar-inspirar-expirar. Mentrestant, l’olor de l’obscuritat m’entrava pels narius i em reconfortava. Després de tancar la finestra, em vaig vestir la camisa llarga de dormir i vaig ficar-me al llit.

Ulls clucs.

Silenci.

Per fi.

Fins que em vaig adonar que no estava sola.

No sé com ho vaig saber, però ho vaig saber. No palpava cap moviment, però sentia una respiració. Un ritme ofegat, agonitzant. Notava com algú em mirava, malgrat estar completament a les fosques. Em clavava uns ulls apagats. No els veia. Però sabia que hi eren.

Havia tancat l’habitació com les altres nits, ho havia comprovat. Abans d’apagar el llum, allí dins no hi havia ningú més que jo. El llit al mig del dormitori i la calaixera en un racó. I, tanmateix, allí hi havia algú més.

Vaig obrir el llum amb un crit preparat a la gola i la por transformada en ràbia a la punta del puny dret. Res. La porta clausurada, les parets blanques i els mobles intactes. Un moviment inconscient em va fer mirar sota el llit. Només un bri de pols. Vaig apagar el llum per segona vegada.

Ulls clucs.

Silenci.

El cos se’m començava a relaxar quan la finestra es va obrir de cop. Un fred que feia mal va entrar i va glaçar tota l’estança. Vaig notar la més profunda de les esgarrifances. La nit m’engolia i la respiració sufocada va tornar a fer-se present. La meva intranquil· litat va tornar a fer-se por. Llavors, un alè que feia feredat va passar frec a frec de la meva orella.

I em vaig començar a asfixiar. A poc a poc. Una llosa inapreciable al tacte es va recolzar damunt del meu pit, oprimint-lo. Era feixuc agafar aire. Em va venir una tos sobtada i vaig voler incorporar-me, però estava paralitzada. Cap múscul va reaccionar. Una convulsió que provenia del meu endins em va recórrer cada múscul del cos i es va instal·lar a la boca de l’estómac. Aleshores, unes mans invisibles em van anar estrenyent el coll amb suavitat, sense pressa, podria dir que amb dolçor, fins i tot. I la tos es va anar convertint en un xiulet intermitent. Notava les venes del coll inflamades i aquell alè ofegat que no era meu envaïa tot l’espai. L’atmosfera pesava com la llosa del meu pit i també m’aixafava. Una olor fètida va anar surant per l’aire condensat. Tot l’horror s’harmonitzava. I jo em moria.

Llavors, un udol eixordador va penetrar-me per l’oïda, arribant al cervell i esmicolant-lo lentament. I jo em moria.

I em vaig morir.

Després de vuit dies de no anar a treballar, algú de la feina va donar l’avís de la meva desaparició. Van descobrir el meu cos estirat al llit. Començava a descompondre’s. L’olor fètida de la nit del 12 de gener encara persistia en l’ambient. Van examinar la casa amb una cura desmesurada. En cap moment van trobar res que els pogués indicar qui o què era aquella presència que havia irromput en la meva solitud.

L’informe del forense va ser determinant: suïcidi per alteració psicològica. Em van trobar amb les meves mans estrenyent-me el coll, ulls esbatanats i boca entreoberta.

Diuen que em vaig tornar boja. Que això d’estar sempre sola em va trastocar. S’equivoquen. La solitud no mata. Matem les persones. Aquell vespre hi havia algú més amb mi. Però ningú m’escolta.

Jo, cada nit, explico aquesta història, asseguda als peus del meu llit, a aquells que van habitant casa meva. Però ningú m’entén. Aleshores, m’hi esforço i tots ells acaben morint. Per causes desconegudes, sentencien els investigadors. I la història es repeteix al cap d’uns mesos, o bé d’uns anys.