La trucada

Quan era petit, vivia amb la meva mare i el meu avi en una casa del centre de Barcelona. Vivíem en una casa molt antiga que va comprar el meu avi quan es va casar amb la meva àvia i va iniciar la seva família. Però ara, la meva àvia ja havia mort i tots els meus oncles s’havien casat i havien anat a viure a altres llocs, alguns d’ells a prop de nosaltres. Només la meva mare va quedar-se al costat del seu pare perquè l’havia de cuidar. El meu pare ens havia abandonat feia molt de temps. Però no us vull explicar aquesta història per parlar de coses tristes, sinó d’una cosa que ens va passar fa un temps. Mai oblidaré el que va passar aquell dia.

Al matí, la meva tieta va arribar a casa per avisar-nos que el seu fill, Pep, venia a dinar amb nosaltres a la tarda.

– És que jo he de sortir a fer un encàrrec i no tornaré fins més tard, no he tingut temps de preparar res. –va dir a la meva mare. La meva mare li va dir que no hi havia problema i que quan el dinar estigués fet, trucaria per telèfon al meu cosí perquè vingués. Eren les dues de la tarda, el menjar ja estava preparat i la mama va agafar el telèfon per trucar.

– Pep? –va preguntar, en notar que algú contestava després de tres tons d’espera. Vaig veure que obria els ulls i que feia cara d’espantada.

– Pep? Què et passa, fill? Estàs bé? –Vaig escoltar com algú contestava alguna cosa abans de penjar. La mare seguia espantada.

– Què t’ha dit? –li vaig preguntar.

-Ha dit que ja ve... però estava molt estrany, no semblava ell. La seva veu sonava molt ronca... i si no era ell?

– Torna a trucar-li.– va suggerir al meu avi.

Va tornar a marcar i després d’una llarga espera, algú va agafar de nou el telèfon.

– Pep? Ets tu, fill? –preguntava la meva mare, preocupada.

Vaig sentir com un home, enfadat, contestava alguna cosa i penjava el telèfon. La meva mare va mirar el meu avi.

– Hem d’anar a casa seva ara mateix. Aquest home no era en Pep. –va dir ell.

Els tres vam anar a casa de la meva tieta. Vam trucar a la porta sense que ningú ens obris. Just quan el meu avi estava a punt de tirar-la, ens vam trobar el Pep, que tornava del carrer molt tranquil.

– He estat tot el matí a casa d’un amic –ens va dir, quan li vam explicar el que havia passat–, és impossible que algú hagi contestat al telèfon.

Preocupats, vam deixar que en Pep obrís la porta i ell i el meu avi van entrar, mentre la meva mare trucava a la policia. Segurament era algun lladre. Encara que la veritat és que després de revisar tots els racons, no van trobar ningú. I tampoc faltava res. Vam mirar al costat del telèfon i només hi havia una nina. El Pep ens va dir que mai l’havia vist per casa.

Mai vam saber qui va contestar el telèfon.