Serafins

Què és aquest soroll? Ja sona el despertador? No pot ser... Aquest no és el so del despertador, és el so del telèfon! Però qui truca a aquesta hora? Si són les sis del matí! Qui deu ser? Despenjo i sento la veu d’un home. Encara estic mig adormida i no sé ben bé què diu. Està parlant del meu germà? M’explica que hi ha hagut un accident a Santa Maria i que hauria d’anar-hi.

M’aixeco del llit i em vesteixo. Surto de casa, pujo al cotxe i em dirigeixo cap a Santa Maria amb l’esperança que sigui una broma o una equivocació. Arribo i veig un munt de policies al voltant de l’església. M’apropo al cordó policial i em dirigeixo a l’home que sembla que mana més que els altres. Li dic qui sóc i m’explica que ha passat una cosa horrible i una de les víctimes ha estat el meu germà. Tothom que surt de l’església té la cara blanca i desencaixada, com si hagués vist alguna cosa terrible. Vull veure què ha passat i saber com està el meu germà. Faig el cor fort i entro. La nau central està plena de focus que il·luminen una escena macabra que em deixa impactada. Em començo a penedir d’haver entrat, el que hi veig supera tot el que m’hauria pogut imaginar...

Al mig de la sala hi ha un munt de cossos ensangonats, mutilats, els falten cames i braços, inclús el cap. Davant de l’absis hi ha els caps tallats. No puc apartar la vista d’aquells caps, presa del terror més absolut: la cara desencaixada, els ulls sortits de les òrbites i la boca oberta per fer un crit que mai ningú va sentir. Miro d’identificar la cara del meu germà en algun d’aquests trossos de carn però no la veig. Les cames em fallen i caic a terra de genolls i em fixo en un detall macabre. Veig que a més dels talls plens de sang, els cossos semblen cremats. I aquella olor repugnant de carn cremada m’inunda el nas... M’aixeco disposada a marxar i llavors veig la pitjor imatge de totes. S’ha fet realitat allò que no em podia imaginar ni en el pitjor dels malsons. El meu germà és al meu davant. Mort, enmig d’un toll de sang i penjat de la barana del segon pis amb els braços en creu. Sento el crit estremidor d’algú que acaba d’entrar a l’església i ploro. Pel meu germà, per qui ha fet el crit i per tota la gent a qui se li ha partit l’ànima amb aquesta massacre. M’eixugo les llàgrimes i la pena es converteix en ràbia. He de saber qui ho ha fet, el meu germà mereix justícia i no permetré que no la rebi. Vaig decidida cap a l’home amb qui he parlat abans i li pregunto detalls del que ha passat. Em diu que no ho saben, que estan investigant. Que el millor que puc fer és anar a casa i descansar. Com s’atreveix? Es nota que no és el seu germà el que està penjat en una església. M’insisteix que marxi, que m’avisaran si hi ha cap novetat, i no em queda més remei que tornar a casa. Em pregunto què hi feia el meu germà a Santa Maria i qui era tota aquella gent que era amb ell.

No puc dormir. Potser he passat per alt algun detall important, així que torno a Santa Maria per assegurar-me’n. Pujo al cotxe i em dirigeixo cap a l’església un altre cop. Quan arribo, veig que la porta no està ben tancada i només empenyent una mica la puc obrir.

L’església està totalment buida i en silenci. Amb la feble llum de la llanterna tot sembla encara més tètric. S’han emportat els cadàvers, però aquella olor de carn cremada encara és present per tots els racons. Continuo la ronda i al passar davant de l’absis la llum de la meva lot il·lumina les pintures romàniques, amb les rodes de foc i els serafins. Sembla que aquells àngels amb milers d’ulls a les seves enormes ales plegades m’estan observant.

El fred m’està calant els ossos! És hora que torni a casa i intenti dormir una mica. Llavors, al donar l’esquena a les pintures de l’absis, un gran terrabastall m’espanta. És un soroll com si un escamot de voltors es posessin a volar al mateix temps. Un fort corrent d’aire em tira a terra. Espantada, giro el llum cap a les pintures i se’m glaça la sang! Les pintures tenen alguna cosa estranya, però quan m’adono del que passa, ja és massa tard. No m’ho puc creure, les pintures tenen vida!

La foscor de l’església es veu trencada per milers d’ulls il·luminats que es mouen caòticament per la nau central. De cop, sento un dolor agut sota les costelles. Veig un serafí sostenint l’espasa de foc d’Uriel, miro la meva panxa i veig com la sang em va caient de la ferida. Sento com la vida se m’escapa a poc a poc. Un dels serafins s’agenolla i em posa la mà al front, els ulls que té a les ales em miren i em cremen com el foc. Torno a sentir aquella repugnant olor de carn cremada. Però ara és la meva carn la que es crema! Intento cridar. Però no puc. Em moro! Només puc obrir els ulls, desencaixar la cara i intentar cridar. De cop, foscor, fred i silenci.

Em desperto de cop, he somiat alguna cosa, però no sé què, crec que ha estat un malson! Quin descans! Ja sona el despertador? No, no pot ser... Aquest no és el so del despertador, és el so del... Sí!, del telèfon! Però qui truca a aquesta hora? Si són les sis del matí! Quin telèfon més llarg, qui deu ser?