Silvia 1860-1870

Sóc filla i ara, avui en dia, sóc mare, fa dos mesos que va morir el meu pare, i fins després d’aquell temps no havia tingut el valor per llegir tot el que havia escrit en el seu quadern. Quan el vaig obrir em va sorprendre el que vaig veure. A la primera pàgina hi posava “Silvia”, hi posava el nom de la meva mare, ara ja morta. Al passar el primer full no vaig poder evitar llegir el que hi havia escrit:

“Una nit, quan érem tots al costat del llit de la meva dona, li vaig agafar fort la mà i li vaig dir que no passaria res. El que no sabia era que no seria així.

Recordo que tot va començar quan vam anar a l’enterrament de l’home de la casa que feia cantonada al nostre carrer, ella no parava de dir-me que la vida ens podia jugar males passades, i que avui podíem estar allí i l’endemà potser ja no. No vaig entendre a què venia tot allò i no li vaig donar importància. Dies després ella no era la mateixa, no era quasi mai a casa, no passava temps amb les nenes i a poc a poc s’anava allunyant més de mi, ho sentia. El primer que vaig pensar va ser en la possibilitat que hagués conegut algú més, el meu món va caure en el moment que em vaig plantejar aquella idea. Una nit la vaig seguir, devien ser les dues de la matinada quan va sortir de casa i el que vaig veure em va sorprendre. La vaig seguir fins a arribar al cementiri, em vaig quedar quiet observant què feia allà. No semblava ella, vaig veure com s’agenollava davant de la tomba de l’home que havia mort dies enrere, i parlava, com si estigués establint una conversa amb algú. Hores després es va aixecar, tenia la mirada perduda i vaig apropar-me a ella per protegir-la del fred amb la meva jaqueta, però ella em va apartar i tot seguit em va dir que marxés, que “ell no em volia allí”.

Van passar els dies, i ella continuava anant a visitar cada nit la tomba d’aquell home. Un dia em vaig adonar que tenia marques per tot el cos, eren marques de dits, com si algú l’hagués agafat fort fins al punt de deixar-la marcada. Immediatament li vaig preguntar què li havia passat i per què no m’havia dit res. Ella només va respondre que “ell havia fet el que havia de fer”.

Cada dia que passava la veia més i més dèbil, alguna cosa l’estava consumint, ja no era la persona amb qui m’havia casat anys enrere, ja no era la dona amb qui compartia dues filles. Un any després va caure malalta, no podia aixecar-se del llit, el metge que la va atendre ens va dir que tenia osteoporosi, per tant no podia moure’s del llit. Estava tan dèbil que vaig haver d’anar a dormir a l’habitació del costat amb les nenes per no fer-li mal. Cada nit sentia com parlava amb algú. Quan les meves filles em preguntaven amb qui parlava la seva mare no sabia què respondre. Així que vaig decidir portar les nenes a passar uns dies amb ma mare al poble del costat.

La Silvia, la meva dona no va preguntar en cap moment per elles, a poc a poc deixava de parlar amb mi, només movia el cap per dir “sí” o “no”.

Va deixar de menjar, amb el pas del temps veia com el rostre de la meva dona canviava, tenia la pell pàl·lida, els ulls sempre vermells, els seus preciosos llavis rosats ara eren d’un color blau apagat.

Va començar a parlar sola en tot moment, quan la vaig portar a un especialista, em va dir que patia esquizofrènia, al tornar a casa la vaig aixecar de la cadira de rodes, i la vaig tombar al llit perquè descansés, vaig aprofitar per anar a comprar menjar.

A l’arribar a casa ja era de nit i vaig anar a veure com estava ella, però no la vaig trobar al llit, la vaig començar a buscar desesperadament per tota la casa però no hi era.

Se’m va acudir anar al cementeri, i allí estava, agenollada però aquest cop no deia res, estava callada. Quan vaig decidir apropar-me a ella, va aparèixer al seu costat, vaig presenciar aquell moment i recordo sentir com una por envaïa tot el meu cos.

En aquell moment em vaig quedar immòbil, sense saber què fer, sense saber què dir, només vaig veure com allò s’emportava la meva Silvia, i no podia fer res per evitar-ho. No la vaig tornar a veure mai més des d’aquella nit.

No podia amb tot allò i amb llàgrimes als ulls vaig decidir cremar aquell quadern, el que acabava de llegir no tenia cap sentit, estava convençuda que la Silvia, la meva mare, havia mort d’una malaltia.

Mon pare no deixava de parlar de l’home de la cantonada, i passat un temps la Mónica i jo vàrem decidir internar-lo en un centre on l’ajudessin, però no va servir de res, deia que també se l’emportaria a ell.