Il·lusions que van acabar en malsons

Parlar sobre l’any 2002 m’exigeix retrocedir als meus inicis com a periodista. Els primers euros en circulació van conviure amb pessetes a les meves butxaques mentre em treia el darrer curs de Periodisme. La tragèdia de Torallola em va sorprendre com a becari en pràctiques a l’agència EFE. Quan l’enfonsament del Prestige va omplir la Costa da Morte de chapapote, feia un mes que era a SEGRE.

No ha estat mai tan fàcil difondre informació, ni divulgar mentides des de l’anonimat

Com de lluny queda tot plegat? La darrera sentència judicial sobre el sinistre de Torallola es va conèixer el mes d’agost passat; l’home que va descriure la catàstrofe ecològica més important d’Espanya com a “hilillos de plastelina” ara presideix el Govern, i encara persisteix el dubte sobre si formar part de la zona euro ens va fer més forts davant la crisi, o bé ens va privar d’eines de política monetària i tributària per pal·liar-ne l’impacte. Han passat quinze anys, però tot el passat deixa petjada en el present. Va ser l’any en què vaig comprar el primer mòbil. Ho vaig fer per motius de feina, no m’agradaven. Aquell aparell servia per trucar i enviar missatges de text. Dues generacions després, feien fotografies, enregistraven vídeo, ho difonien a través de les xarxes socials i semblaven anunciar la fi del periodisme talment com si fossin les trompetes de l’apocalipsi. I, malgrat tot, aquí seguim. No ha estat mai tan fàcil difondre informació, ni tan senzill divulgar una mentida des de l’anonimat. Destriar el gra de la palla s’ha convertit en una part indispensable del nou joc del periodista.

Moltes altres coses han canviat, des d’aquell 2002 que inflava inconscientment la bombolla financera i de la construcció. Des d’aleshores, hem passat d’ambiciosos projectes per a noves pistes d’esquí i milers de segones residències de muntanya al rescat públic de Port Ainé, Espot Esquí i Boí Taüll. Ajuntaments amb grans ingressos van passar a preguntar-se com pagarien la llum dels edificis sobredimensionats dels dies de les vaques grasses. Dels temps bojos, en queden com a testimoni esquelets de formigó del que havien de ser sumptuosos locals municipals, museus i centres d’interpretació. Milions reduïts a obres varades, potser per sempre més. Estat i Generalitat van posar fre a carreteres i autovies, i els darrers començaven a sospitar que l’aeroport d’Alguaire trigaria a enlairar-se.

El que sí que va volar alt van ser les xifres de l’atur, mentre, un cop acabada l’orgia de diners sense control, la corrupció que va aflorar semblava empastifar-ho tot com un nou chapapote. Vam assistir al naixement, judici i crucifixió del nou Estatut, que va catapultar l’independentisme fins a convertir-lo en el centre (i gairebé tema únic) de l’agenda política. Vam somiar un futur net basat en energies renovables i hem despertat en l’únic país dedicat a frenar-les al preu que sigui.