Els temps encara estan canviant
Cap de la secció de Comarques de SEGRE
Barcelona (1974). Formada en el sector de les Ciències Polítiques, va iniciar-se en el periodisme fa disset anys i en fa més de catorze que és a SEGRE
Veniu escriptors i crítics
Que creieu saber-ho tot
Cal tenir els ulls oberts
I canviar, si canvia el món
No correu tampoc massa
La ruleta està girant
Ningú no pot saber
El lloc on pararà
Vigileu, qui perd avui
Guanyarà segur demà
Perquè els temps estan canviant...”
Per algun motiu li van donar un Nobel a Bob Dylan! Va ser el de Literatura, el 2016, i premiava, entre altres escrits, aquella cançó del 1964 en què el poeta vaticinava la fi de l’imperi de les coses conegudes. Vaig estrenar l’any 2003 amb una feina nova, a la redacció de SEGRE, i la premissa, no confessada aleshores, que després de les eleccions municipals d’aquell maig (tothom m’havia aconsellat viure l’experiència des del diari) decidiria què volia ser de gran. No m’esperava aquella intensitat. No parlo només de la nit electoral; si no ho recordo malament, devíem plegar entre les dues i les tres de la matinada, després d’interpretar, negre sobre blanc, els resultats del recompte de vots que ens arribava del ministeri de l’Interior. Parlo de les convulses jornades postelectorals de l’any en què van canviar les coses. Antoni Siurana i Jordi Pujol van deixar l’alcaldia de Lleida i la presidència de la Generalitat, després de vint-i-un i vint-i-tres anys de regnat, i, com a herència, dos tripartits d’esquerres, a la Paeria i a l’Executiu català, que ho van canviar tot per no canviar res, que diuen.
Aquell va ser un any políticament convuls que va obrir pas als governs multicolors
A comarques, va prosseguir la revolució. El vot es va dispersar de manera global i va obligar o va permetre pactes que acabarien amb les alcaldies de molts anys a Tàrrega, la Seu d’Urgell, les Borges Blanques o Vielha. Hem vist regidors canviar de camisa en consonància amb el color dels qui pujaven al poder a Barcelona o Madrid (les eleccions generals també comportarien l’alternança del PP pel PSOE, però això seria mesos després, el març del 2004). No ho jutjo, si és pel bé del poble. També els hem vist aferrar-se a la vara sense vergonya i (els que menys) rapinyar dietes i desplaçaments. Però la gran (enorme) majoria, de qualsevol color, i sovint més en relació inversa amb la mida del poble, s’ha deixat la pell i la son en l’exercici del càrrec. Algú va dir que tot gran poble té l’obligació de ser ingrat amb els seus dirigents. M’atreviria a dir que té el deure de ser exigent.
Aquell any 2003, van canviar moltes coses en clau política: si més no, vam obrir pas a governs multicolors, de pactes i complexos, però més democràtics i en la línia d’una tradició més europea. En termes d’obra pública, es va estrenar l’AVE Madrid- Lleida (en un primer moment, amb més sotracs que èxits) i es va posar la primera pedra del canal Segarra- Garrigues (encara avui per acabar, tret de la part estatal). D’alguna forma, totes dues han servit per millorar amb el pas dels anys la qualitat de vida dels usuaris. Em pregunto si podem dir el mateix dels governs.