La importància d'explicar la veritat

Era un divendres de juliol del 2000 quan vaig rebre una trucada preguntant-me si estava disposada a començar a treballar a SEGRE aquell dilluns. I tant que sí! Ho recordo bé, perquè estava a punt de marxar a celebrar un sopar amb amics. En aquell moment, em semblava que l’àpat era on Nostre Senyor havia perdut l’espardenya. Fou poc després d’arribar a la redacció del diari que la feina em va ensenyar que aquell indret amagava pintures rupestres prou importants per ser declarades patrimoni mundial per la Unesco i tot el valor que això suposava.

Explicar els fets amb rigor és quelcom que m’ha inculcat el dia a dia del diari

L’amfitrió de la nit ens ho havia explicat, però la veritat és que més d’un cop ens el miràvem amb una certa incredulitat. Tot plegat ve a tomb perquè, en escriure aquestes línies, fa poc dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i durant aquells lamentables dies d’agost del 2017, algun dels amics de la vetllada de fa disset anys (aleshores feia poc que havíem acabat la universitat) ha estat al peu del canó en el si de la Generalitat, aportant el seu gra de sorra perquè el Govern pogués donar el millor de si enmig de la confusió. Inevitablement, la memòria em trasllada a l’11 de març del 2004, quan Madrid va patir el primer atac gihadista a Espanya, una massacre de 192 morts i 1.500 ferits. Amb fets d’aquesta magnitud, les redaccions d’un diari esdevenen un formiguer, siguis a la secció que siguis. A banda de la bufetada emocional, si quelcom em va quedar gravat a foc d’aquella barbàrie, va ser la importància de comprovar sempre, sempre, les fonts, vinguin d’on vinguin.

Malgrat quedar-me molt per aprendre del periodisme (i espero continuar fent-ho molts anys més), ja tenia clar que aquesta era una norma bàsica. No obstant això, el caos de les primeres hores va portar molts mitjans de tot Espanya a culpabilitzar ETA, una hipòtesi avalada des del Govern del PP i repetida fins a la sacietat per alguns diaris. Fonts properes a l’organització terrorista espanyola ho desmentien. Per a la majoria, eren més creïbles les afirmacions dels primers. D’altres, però, dubtaven, convençuts que calia comprovar-ho. El caos era total. Al final, la veritat es va imposar (a pesar d’alguns). L’escàndol era que els suposadament exemplars n’havien volgut culpar d’altres sabent que no era cert. Tres dies després, els ciutadans van opinar a les urnes: el PSOE va substituir el PP, quelcom que abans dels atemptats pocs haurien imaginat. Aleshores, alguns mitjans, sobretot de Madrid, però no únicament, van quedar retratats. Com ara.

Sembla que hagin oblidat que un dels principals deures del periodisme és intentar explicar els fets amb rigor, quelcom que m’ha inculcat el dia a dia de la redacció. Una obligació (i un luxe) que intento no oblidar.