Viure desgràcies alienes de prop

En aquesta feina, ens toca sovint viure desgràcies de ben a prop. Per sort, solen ser alienes, però tractar, just en el pitjor moment, amb gent que ha patit un daltabaix o ho ha perdut tot requereix una certa sensibilitat per mirar de fer bé la feina i copsar la reacció dels afectats, sense destorbar-los gaire i mantenint sempre el respecte en els moments durs. Tot el contrari que al Sálvame, vaja.

El 2005, en vam tenir unes quantes, de desgràcies. No parlo de la mort del papa, que per a molts també devia ser-ho, o de l’atemptat d’Al-Qaeda a Londres, trist presagi d’allò que ens havia de venir una dècada després. Ni tan sols de l’esfondrament al barri del Carmel de Barcelona, que va protagonitzar portades i polèmiques polítiques aquell any. Som un diari local i, malgrat dedicar moltes pàgines a aquests i altres afers transcendents, quan de debò justifiquem la nostra feina, és quan parlem dels nostres veïns. Aquell 2005, va ser especialment trist al barri de la Mariola.

Una explosió de gas va destruir un dels blocs Ramiro Ledesma i va matar tres persones

Una explosió de gas el 2 de febrer, cap a les onze de la nit, va destruir tot un bloc de Ramiro Ledesma i va causar la mort de dues persones (una àvia i la seva néta) i d’un altre jubilat, uns dies més tard. Més que el succés en si (no hi vaig anar aquella mateixa nit), recordo les seqüeles que va deixar.

Onze famílies van haver de ser reallotjades en pisos al Centre Històric. Òbviament, vam anar a parlar- hi quan encara estaven en ple trasllat i gairebé en xoc. Vaig tornar a parlar-hi anys després, recordant l’efemèride, una cosa que també ens agrada molt als mitjans, que inexplicablement donem més valor als aniversaris rodons (cinc, deu o... trenta-cinc anys). A ells no els agradava tant recordar aquella nit. Molts no han volgut tornar gairebé mai al barri on havien viscut tota la vida a causa del trauma que van patir. Malgrat tot, acabaven atenent-nos, entenent potser que el seu testimoni té un valor per explicar uns fets per tal que no tornin a repetir-se mai més. A vegades, penso que donem per feta aquesta generositat (evidentment, no paguem mai ni un ral, com algun il·luminat es pensa) i que hauríem d’agrair-la més. Sense testimonis, no podem explicar històries. I el periodisme que recordem, més enllà d’inauguracions i batalles polítiques, és el de les històries personals.

D’aquell any 2005, en recordo vivament una altra. Ja ho he explicat algun cop. Al novembre, va caure una casa en ple carrer Cavallers, on només dos dies abans havíem anat amb el Leo (necessita cap presentació?) perquè un veí es queixava d’unes esquerdes. Per sort, no hi va prendre mal ningú, però aquell cop va anar de poc que la desgràcia no fos tan aliena. Ara, més a prop, impossible!