A la recerca de la presó del Caudillo

Primer, trobar un mapa. I que sigui de paper, per seguir amb els dits les rutes dels protagonistes, talment com ho haurien fet ells, als anys quaranta. Un mapa gastat, amb els plecs massa marcats i el paper esgrogueït. I cronològicament tan proper com sigui possible als anys quaranta. Em decanto per un mapa Michelin, número 43 de la sèrie groga, a 1/400.000, i es titula sòbriament Zaragoza-Barcelona. Un mapa del 1962.

Quant de temps feia que no havia desplegat un mapa? Així, en tot cas, veig el tram dels Pirineus que m'interessa, encara que estigui embrutit per la versió franquistes dels topònims del Principat. Anem per feina: si un dictador espanyol caigut volgués fugir cap a Andorra sense ser interceptat per forces armades catalanes, per on passaria? Descarto de seguida la carretera de la Seu d'Urgell. Massa evident i massa poc èpic.

En quin centímetre de mapa trobaré l'èpica que necessito? No és pas que en necessiti molta, al capdavall l'ofici de novel·lista consisteix també a saber crear atmosferes des del no-res i, per tant, l'èpica pot néixer a tot arreu; a l'ombra d'un brot de menta, pot néixer. Ja fa una estona que Estamariu m'ha atret l'atenció. Que no és un nom de vora mar, Estamariu? Aquest topònim com a contralloc és seductor, perquè si desestabilitza una mica el lector com em desestabilitza a mi, hauré marcat un punt. Verifico, però, el seu origen etimològic i el bon doctor Joan Coromines, amb el seu Onomasticon Cataloniae em confirma que res de platja. Estamariu no té res a veure amb un tamariu. Molt bé. Ja sé on l'Exèrcit Lliure de Catalunya detindrà  Francisco Franco.

He d'anar a verificar, però, que aquest poble convingui al meu propòsit. La carretera que hi porta m'agrada: estreta, sinuosa, inacabable. Un bon presagi. I el poble també. Allargassat però concentrat, fàcilment assetjable per un exèrcit decidit a tallar el camí a un Caudillo de pelleringues. Em fixo en el nom de les cases i m'adono ―a la meva comarca, el Rosselló, les cases no tenen nom― de la seva força narrativa. He d'escollir la casa. La casa on decidiré que Franco haurà passat els seus últims dies de llibertat. Ha de ser una casa gran, a prop de l'església i amb un nom atractiu. Cal Perotes.

I després la resta, on s'aplegaran els vençuts, on es reuniran els vencedors, on pararan els oficials de l'Exèrcit Lliure de Catalunya, on intentarà brillar una última vegada Queipo de Llano el Monstruós. Ara falta el més difícil, escriure-ho. Saber narrar-ho, posar-hi la dosi correcta d'èpica. Tenir l'ambició d'injectar-hi literatura.

I una vegada escrita la novel·la, una vegada publicada sota els auspicis del Premi Sant Jordi i d'Òmnium Cultural ―i amb la recança mai apaivagada de no poder abraçar Jordi Cuixart, el seu president―, què he de fer? He de trucar a l'ajuntament. Ho sé des del primer dia. No puc deixar que s'escampi Jo soc aquell que va matar Franco sense anar a Estamariu, sense explicar a la gent d'Estamariu perquè vaig escollir el seu poble, sense presentar disculpes per les escenes dures ―les més dures de la novel·la― que hi transcorren. Parlo amb el batlle, Pere Navinés i ens posem d'acord. Hi aniré a trenc d'estiu. Penso que serà una presentació modesta però segurament entranyable. No sé, però, que serà més que entranyable, no sé que serà la presentació més multitudinària de la cinquantena que porto fins ara amb aquesta novel·la.

Quan s'apropava Sant Jordi i que ja estava immergit en la ronda de promocions, vaig topar amb Albert Villaró, a Barcelona. Sabia que la seva segona novel·la del cicle Mossèn Farràs posava en escena la mort anticipada de Franco. I pensava que valdria la pena que parléssim públicament, tots dos, d'aquesta necessitat de matar Franco. El que ignorava és aquesta coincidència còsmica: Albert Villaró viu a Estamariu. Què m'estàs dient, Albert? Tu, autor d'una novel·la en què mates Franco vius al poble en què jo faig que Franco estigui detingut? En aquest poble de cent-vint habitants?

A partir d'aquí, tot prenia sentit: la presentació a dues veus, amb l'afegitó de Xavier Antich com a mestre de loquacitat, les més de cent persones aplegades a l'església de Sant Vicenç, la festa popular al mig del poble. La foto amb l'amo de Cal Perotes. Res d'això no hauria estat possible sense l'ajuntament d'Estamariu i Òmnium Cultural de l'Alt Urgell.

Res no hauria possible sense la necessitat imperiosa que tenim els catalans de desfer-nos del cadàver de Franco, un cadàver que  encara palpita i voldria, de nou, mossegar-nos.