Treball de recerca

—Mira, noia, no ho sé. Ha passat molt de temps, ja. ¿No t’ho podria explicar el teu pare, això? Ah, no. Era massa jove, de manera que hauria de ser el padrí, t’ha dit el tutor. Com si no tinguéssim altra feina, a fededéu. ¿I perquè dius que és, aquest qüestionari? ¿Un treball per a l’escola? No en volia sentir d’altra. ¿Per què no us fan fer coses normals? No sé: fer un herbari, l’arbre genealògic, tenir quatre cucs de seda en una capsa de sabates. No senyor, taller de memòria. Toca’t els ous. Si no en tinc, jo, de memòria. A veure. L’any setanta-cinc. El president de la república era Pere Ardiaca. Això ho trobaràs a tots els llibres.

Era comunista, molt amic dels russos. No dic que no fos bona persona, no, però anava amb males companyies. Una mica tossut, semblava, i sempre fotia aquella cara d’emprenyat, com si s’hagués empassat un glop de vinagre. En aquell temps, els russos semblava que es menjarien el món. Tothom anava de cul per aprendre l’idioma, amb aquelles lletrotes tan estrafetes que tenen com a alfabet.

Ésclar, van guanyar la guerra del seixanta-dos contra els americans i el millor del cas és que s’ho van creure. Eren els àmons del món: sis anys més tard col·locaven un home a la Lluna i, l’any vuitanta, la primera colònia fixa, que encara hi és i ara fan una ampliació, diuen. Després les coses van canviar, poc a poc. Els ianquis s’han anat espavilant: l’any dos mil van arribar a Mart, mira, i els van deixar amb un pam de nas. Però als anys setanta els rusquis tallaven el bacallà.

Aquí el govern era de coalició. Els del partit comunista més els d’esquerra. Estaven a matar, però ja se sap que el poder et fa empassar tota mena de grapals per tal de conservar-lo. Ah, que he de parlar d’Espanya. Ui, això és més complicat.

A veure si ho recordo bé. L’any seixanta-vuit, o el seixanta-nou, no t’ho sé dir exacte, els militars joves espanyols van fer un cop d’estat. Es veu que n’estavan tips. Van fotre fora Sanjurjo, que governava des del trenta-sis. Aquest sí que era un supervivent: l’únic dirigent europeu que havia sobreviscut a la guerra. El van fotre al carrer i van passar uns anys molt complicats, fins a les eleccions del setanta-dos, em penso que era, les primeres que feien des del temps de la seva república. Va guanyar-les un antic falangista reconvertit en democristià, el senyor Ridruejo.

Que què és un falangista. Per entendre’ns, com un nazi, però en castellà i de secà. Bueno, havien de fer eleccions. A l’hivern del setanta-cinc, o a començament del setanta–sis. I en aquestes, que apareix del no-res el general Franco. Havia passat quaranta anys desaparegut. ¿Que qui era Franco? Bé, aquest era el general que fa fulminar la república espanyola, l’any trenta-cinc. Tot solet, amb l’ajut dels seus amics militars.

Va ser molt bèstia. Però semblava que se l’havien carregat o que havia tingut un accident d’avió, el trenta-sis. Si t’emboliques amb les dates, parem, Mariona. Jo no les tinc gaire segures, però em penso que va per aquí la cosa. Però resulta que no estava mort. Va i torna a treure el nas: s’havia passat què se jo, trenta-cinc anys a Amèrica, en una colònia de nazis de veritat. I va i el paio, que ja era vell, es presenta per esvalotar el galliner.

Diuen que ell no aniria a les eleccions, però que havia preparat un partit de fatxes joves que ho petaria tot. Però se’l van carregar. No sé si ho has vist mai: en un programa de tele, en directe. L’estaven entrevistant, havien aconseguit encarar-lo amb un que deien que li havia posat una bomba a l’avió, quan va desaparèixer el trenta-sis, i va i li engega un parell de trets al pit, davant quatre milions d’espectadors que es van quedar amb un pam de nas. Deien si era català, aquest que el va disparar, però no ho han pogut demostrar mai.

A mi, si em preguntes, em fa l’efecte que sí: sempre hi ha que et jura que coneix algú que posa la mà al foc i diu que era una mena d’espia de la república, un que havia estat capellà. També diuen que aquell assassinat va ser com una mena de carambola: una acció que en desencadena una altra i encara una tercera que ni es sopitava en el moment de picar la bola. Però jo no ho sé, pobre de mi.

¿Que com van anar les eleccions? Em penso que després de l’assassinat tota l’oposició democràtica espanyola es va aliar, per fer de tap als sòviets i als feixistes, i diria que van guanyar. Aquí, després, l’Ardiaca va perdre, i van posar l’Artís-Gener de president. Era bon paio, aquest, jo el vaig conèixer. ¿Què més vols saber?