El testimoni d'una lleidatana a l'atemptat d'Estrasburg

Dia gris i trist a Estrasburg.

El soroll de sirenes i helicòpters sobrevolant la ciutat ha donat pas al silenci profund de carrers buits, presos per l’exèrcit i la policia. El transport públic comença a reprendre la seva marxa. Ha estat una nit convulsa, plena de nervis i incertesa, però també de determinació. La determinació i sang freda necessària per no deixar-se vèncer per la por. Les 20.05 h, som al centre d’Estrasburg i ens assabentem de les primeres confuses informacions.

Busquem un lloc segur on refugiar-nos i no moure’ns fins que les forces de seguretat ens ho indiquin. No és la primera vegada que visc una situació com aquesta, tot i que és impossible acostumar- se. La memòria em porta a l’any 2016 a Brussel·les, o a Londres el juliol del 2005. Es repeteix la seqüència: ens adonem que podíem haver sigut qualsevol de nosaltres, ens afanyem a contactar amb aquells que coneixem que podien haver sigut per la zona i ens assegurem que estan bé. Llavors comencem a respondre a les persones més properes que s’han assabentat del que ha passat i que pateixen per tu.

Després d’hores de tensa espera, tornar a casa és sempre una odissea sense transport públic ni taxis. Enmig de riuades de gent, toca caminar i força, enmig de la gèlida nit. Però un nou dia comença i la ciutat es desperta encara atemorida. Encara en estat de shock, anem a la feina amb la voluntat de treballar amb normalitat en aquesta situació tan excepcional. Em sento profundament privilegiada de treballar al Parlament Europeu, que ens rep amb les banderes francesa i europea onejant a mig pal i ens recorda què ha passat. Som a Estraburg, la ciutat de la pau. No és casual que el Parlament Europeu estigui situat en aquesta ciutat símbol de la reconciliació europea.

En aquesta ciutat de l’Alsàcia, les persones i els carrers són bilingües (francès i alemany). Hereva de la seva història, aquesta regió va ser una de les més discutides en les guerres del segle XIX i XX, on es van acumular més morts i que tantes vegades va ser francesa com alemanya. Des de la certesa que qui atempta vol infondre’ns por, i des de la convicció que no permetrem que guanyin la partida. Des de la institució que representa la ciutadania europea, la casa de la democràcia, del diàleg i de l’acord. Des d’aquí reivindiquem més que mai els valors amb què es va fundar la Unió Europea: una unió de valors, drets i llibertats.

El millor homenatge que podem fer a les víctimes i a les seves famílies és la unió de tots aquells que pensem que la pau, el respecte i la solidaritat és el futur que desitgem.