A Manel Solans, per Fèlix Larrosa

L’esport lleidatà ha perdut aquest cap de setmana Manel Solans Pueyo. Qui no l’hagi conegut, no cal que busqui referències seves en els anuaris, els organigrames directius de federacions, entitats o clubs. No les trobaran. Perquè el Manolo, com el coneixia gairebé tothom al seu entorn, no va cercar mai el protagonisme, malgrat participar en els esdeveniments més importants del món de l’esport de les darreres dècades.

Es trobava còmode en aquest paper de segona fila, d’organitzador a vegades i de col·laborador en d’altres, sempre amb la generositat que acompanya l’esperit dels veritables esportistes. Ell no va fer grans marques ni va batre rècords. No va ser un home de pistes, estadis ni pavellons, però des dels despatxos va saber conquerir fites que quedaran per als annals de l’esport a les Terres de Lleida.

Ho va poder fer així mercès a ser tècnic de la Casa de l’Esport fins que es va jubilar. Una tasca que no el va privar de ser impulsor del motociclisme, la seva gran passió, quan es va implicar en la dècada dels 70, a ajudar Jesús Montsonís a dur fins al circuit d’El Cluet de Montgai els millors pilots del món de motocròs. Quelcom impensable aquells anys.

No cal esplaiar-se ara a fer una llista dels llocs on va deixar la seva empremta, ja que la notícia del seu obituari n’ha fet un recopilatori. Només esmentar-ne dues perquè enllacen amb els valors i essència de l’esport. Ell va ser l’impulsor de les primeres Estades Esportives d’Estiu, a través de l’Associació Lleidatana de l’Esport, que va apropar infants i joves a la pràctica esportiva. I només ell pot presumir de ser l’artífex de la creació de la Residència d’Esportistes Marius Torres, la Blume lleidatana, per la qual han passat algunes de les promeses de l’esport de la província en el seu camí cap a l’elit.

El Manel Solans ens ha deixat, però ens queda el seu llegat.