El món que vull pels meus fills és feminista

Sí, soc mare de dos fills, nois; i sí, el món que vull per ells i pel seu futur és un món feminista on l’equitat esdevingui no només una forma de relacionar-nos, sinó de viure.

Aquest 8 de març de 2019 arriba amb la forta embranzida que, plegades, li vam donar l’any passat. El 8M de 2018 va ser el principi d’alguna cosa que ja no té aturador. Va ser el principi d’una manera nova d’expressar-nos com a dones, col·lectivament, des de la diversitat, amb tonalitats, amb textures, però amb una sola veu. No només vam sortir al carrer, sinó que crec, sincerament, que vam començar a guanyar el carrer.

Històricament, el socialisme ha abanderat els autèntics progressos en termes d’avenç i visibilitat de les dones i, en els darrers temps, aquest deure en tant que gestors de la vida pública, s’ha convertit en una prioritat, en una manera d’entendre el món. Puc citar els darrers canvis implementats pel consell de ministres del govern Sánchez en què s’ha donat una gir essencial als permisos de maternitat/paternitat i en què s’han posat en valor aspectes que són transcendentals de cara a la igualtat entre homes i dones, en definitiva, entre persones.

Fet i fet, plantegem un món basat en una democràcia paritària que té per objectiu aconseguir representació equilibrada en tots els àmbits i això, evidentment, també implica institucions amb mentalitat paritària.

Aquest 8 de març hauria de servir per desconnectar el marcador de dones assassinades per violència masclista i animal. L’any passat, hi van deixar la vida 47 dones, aquest any, en un parell de mesos, ja hi ha 8 dones que han estat assassinades. Cal apostar per l’educació dels homes i les dones del futur per trencar estàndards de sentits de la propietat que no porten enlloc i també obrir noves vies d’autoestima i, en resum, d’estima i respecte col·lectiu. Però també és imprescindible ajustar la llei i, si se’m permet, la interpretació de les lleis perquè cap violació, cap dany, cap mort no quedi impune, ni tan sols en els imaginaris col·lectius. Una víctima és un crim i un crim es condemna.

Està clar que la situació que vivim encara avui les dones no és només una qüestió de bones intencions, però sí que és cert que per cada pas que donem hem d’exigir la garantia que no hi haurà retrocés, no hi haurà ni un mil·límetre de cessió i, sobretot, no hi haurà cap excusa, ni les que s’emparen en una mal entesa llibertat d’expressió, que ens facin fer cap pas en fals.

Hi ha molta feina a fer, però la nostra actitud com a col·lectiu de dones en totes les seves variants, mares, filles, germanes, tietes, padrines, cosines; també des dels diferents espais que ens dona la manera d’entendre la sexualitat i la relació amb les altres persones; i en els diferents estadis socials als quals tenim el dret i el deure d’accedir, hem de fer una pinya sòlida, indestructible, insubornable, indivisible que sigui el passaport per a les generacions presents i futures, però també sigui el reconeixement a totes les dones que, al llarg de la història, han provocat canvis, petits o immensos, que ens portaran, n’estic segura a un món que, al final, serà capaç d’entendre que més enllà de ser dones, som persones.

Som fortes i aquest és un dels valors que no se’ns pressuposa, però que ens dona més potència, perquè com escrivia i deia Rodoreda “quan es té l’ànima massa sensible, no es pot anar pel món”. Ens veiem a la manifestació!