Teixint feminisme, avançant en la igualtat

GHADA AMER, escultora, feminista i artista denuncia a través de les seves obres la situació de pobresa i marginació que pateixen les dones, els estereotips que ens encadenen encara a dia d’avui i la necessitat d’educar amb llibertat i igualtat.

I és que una de cada cinc joves d'entre 14 i 18 anys afirmen haver patit un abús psicològic o sexual, però el més preocupant és que més de la meitat de les dones que han patit violència no la identifiquen com a tal. Quan la violència es recobreix d'amor romàntic i les mostres abusives conviuen amb l'amor, cal identificar el parany, cal la pedagogia de l'educació en la igualtat. L’any 2016 la companyia Upworthy va fer un experiment en una classe de primària: se’ls demanava a nens i nenes dibuixar les professions de bomber, metge i pilot militar. En acabar van entrar 3 dones que representaven aquestes professions. 61 infants els van dibuixar com a homes i només 5 com a dones, els estereotips de gènere es defineixen entre els 5 i els 6 anys i l’educació és fonamental per entendre que som iguals, sense uns rols definits i amb els mateixos drets.

La visió androcèntrica dels oficis es trasllada a tots els àmbits de la societat, també en la justícia. Una visió totalment masclista és la que impregna tot el procediment judicial i l’adopció de les mesures de protecció a la presumpta víctima de violència masclista. És la dona la que ha d’abandonar el lloc de feina, el seu domicili, la família, per fugir del seu agressor. Els recursos per a la seva protecció física, obliguen a traslladar a la dona d’un lloc a l’altre. En canvi, l’agressor, en la majoria dels casos, gaudeix de la seva llibertat, i únicament queda limitat per un paper que s’interposa entre ell i la dona. Hem de canviar la perspectiva de la Llei del 2004 per evitar la doble estigmatització. Que les víctimes que han patit la violència masclista no tinguin que patir, també, el que suposa fugir del seu agressor per manca de mesures efectives de protecció de la seva integritat física i psicològica. En quin moment hem permès com a societat que el botxí mantingui el seu estatus i la víctima sigui repudiada?

Fartes del paper que històricament se’ns ha assignat i es perpetua a dia d’avui, dones d'arreu del món clamem per una realitat més justa i igualitària: des de les vagues de mestres als Estats Units o al Brasil, passant per la vaga de treballadores de l’àmbit sanitari a l'Índia, avui dia 8 de Març ens alcem unides per dir PROU. Serà aquesta unió la que ens farà avançar, perquè el moviment feminista és innegablement transversal: dones, homes i institucions hem de treballar conjuntament per pal·liar qualsevol tipus de desigualtat.

El compromís “formal” d’aquestes institucions en la lluita feminista és clar, a priori. En el cas municipal, portant a terme accions més o menys efectives que pretenen una transformació social que avança en la comprensió de la perspectiva transversal i legitima del feminisme incloent-lo en l’agenda pública. Essent una mica menys optimistes, podríem afirmar sense despentinar-nos que aquestes polítiques a la pràctica són insuficients. L’abast real del canvi dependrà de múltiples factors, però és indubtable que també es tracta d’una decisió política que es trasllada a la gestió dels governs municipals. La forma amb què fem les coses canvia el resultat que obtenim i aquesta és la base de la política municipal. Com diu la periodista Laura Pérez Castaño, el feminisme és la mirada que permet veure el món amb els ulls de qui sempre s’ha quedat fora. Des del municipalisme, això es tradueix en la capacitat d’incorporar a tota la ciutadania en la seva forma de fer política.

Com les obres de GHADA, teixim un feminisme fort, proper, que neixi des dels barris i s’expandeixi en municipis, ciutats, països i continents. On cadascú de nosaltres aporti una nota de color única i necessària. Un feminisme inclusiu i no exclusiu, liderat per dones i defensat per tothom.