Independentistes en la intimitat

Les condemnes per delicte de sedició i la seva anàlisi han eclipsat la resta de delictes pels quals han estat condemnats alguns dels acusats. En concret, em sembla interessant examinar, encara que sigui breument, les condemnes per malversació.

En l’argumentació de la sentència, en síntesi, es fonamenta el delicte de malversació en el fet que existia una declaració d’il·legalitat del referèndum i, per tant, qualsevol despesa que hi estigués associada havia estat prohibida.

Com a element essencial del delicte de malversació podem fixar el perjudici que es causa al patrimoni públic. Ni en el relat fàctic de la sentència ni en els seus fonaments de dret es fa cap tipus d’explicació de per què es considera que la posada a disposició de locals de la Generalitat a la celebració del referèndum perjudica el patrimoni públic, així com tampoc s’explica per què les despeses del Diplocat destinades al pagament de visites de diversos parlamentaris d’altres països de la Unió Europea o d’eurodiputats estrangers o al pagament d’informes de grups de treball especialitzats en anàlisis polítiques també perjudiquen el patrimoni públic. En aquest punt, hem de recordar que des de l’any 2005 la convocatòria i celebració de referèndums il·legals no és un delicte. En els articles derogats que preveien aquest delicte s’exigia la prèvia declaració d’il·legalitat del referèndum perquè existís conducta delictiva. Així doncs, podem afirmar que en l’actualitat, tot i la declaració d’il·legalitat d’un referèndum, la seva promoció, facilitació o assegurament no poden ser considerades conductes delictives.

Tal com passa amb la sedició, en el cas de la malversació, el Tribunal Suprem aplica tipus delictius que no encaixen en les actuacions realitzades pels condemnats. Pel que fa a la malversació, aquesta situació és especialment greu, ja que el que ve a dir la sentència és que no importa si s’ha causat dany o no al patrimoni públic, sinó que el que és rellevant és la finalitat a què s’han destinat els diners. En qualsevol cas, el més preocupant és que la licitud o il·licitud de la finalitat a què han estat destinats els diners queda al criteri discrecional del mateix Tribunal amb la inseguretat que aquest fet comporta. I està clar que la promoció a nivell internacional del projecte independentista no és una causa legítima, segons es desprèn de la condemna a Raül Romeva.

En definitiva, tot i que el Tribunal Constitucional ha sentenciat que és possible l’existència de projectes polítics que tinguin objectius que desbordin el marc legal i constitucional, el fet cert és que quan aquests objectius plasmats en programes electorals es concreten, es recorre a l’aplicació amb total contundència de Codi Penal.

En resum, es pot ser independentista, però únicament en la intimitat.