L'amenaça de la sedició

La sentència més esperada, i ja criticada fins i tot a l’estranger, de la democràcia espanyola ha es· tat una sentència molt dura. El que al capdavall compta són les penes imposades, que són molt elevades, tenint en compte els mateixos fets provats de la sentència. Per això no és estrany que la principal crítica hagi estat la desproporció. Es pot posar l’accent, també, en el fet que el Tribunal Suprem ha desestimat l’acusació per rebellió sostinguda per la Fiscalia. No tenia altra opció. Com ja havíem dit la major part de catedràtics i professors de Dret penal de tot l’Estat, aquesta qualificació dels fets era inviable d’acord amb la llei.

El Tribunal ha rebutjat també la petició de la Fiscalia que els condemnats a penes de presó no puguin accedir al règim obert de compliment penitenciari fins que hagin extingit la meitat del temps de condemna, tot i que, d’acord amb la llei, té l’última paraula, com a tribunal sentenciador, da· vant d’una proposta dels equips penitenciaris d’acordar aquest rè· gim de compliment. Ens hem de preguntar per què el tribunal ha optat per unes penes tan elevades i només podem respondre a partir del que expres· sa la sentència. Les deliberacions són secretes i les valoracions in· ternes de cada magistrat lògicament inaccessibles. S’ha dit per alguns comentaristes que hi ha una contradicció entre la negació de la violència necessària per al delicte de rebel·lió i la confirmació del relat de la violència sobre el que fonamenta l’existència d’un aixecament tumultuari, element típic del delicte de sedició. La prin· cipal diferència entre la rebel·lió i la sedició és que la primera estaria adreçada a aconseguir la independència de Catalunya i la segona a una finalitat molt més modesta, impedir l’execució de resolucions judicials.

Encara que no explícitament, la definició de la sedició requereix violència, perquè altrament seria difícil imaginar en què consisteix un aixecament públic tumultuari i no s’explicaria la pre· visió de penes de presó tan greus. Amb tot, costa entendre que els magistrats no hagin fet ús de la facultat que els atorgava el Codi penal de posar penes inferiors atès l’esforç que tots els acusats van fer per evitar situacions de violència, i que en cap moment la sentència, en les més de 400 pàgines, no expliqui per què no es fa ús d’aquesta clàusula atenuatòria. Ferma la sen· tència, una qüestió cabdal per al futur immediat és la reflexió sobre el delicte de sedició. És una figura delictiva que no existeix als països del nostre entorn, on amb els fets declarats provats a la sentència com a molt es podria castigar per delictes semblants als que aquí s’anomenen desordres públics, amb penes molt més baixes. Ai· xò explica la incomprensió, des de molts mitjans estrangers, amb la desproporció de la sentència i permet anticipar que altres països europeus no acceptaran peticions d’euroordres ni extradicions per aquest delicte. El delicte de sedi· ció és una figura d’origen deci· monònic.

La seva denominació, la descripció del delicte i sobretot les penes desmesurades revelen que és una mostra d’un Dret penal autoritari i predemocràtic que va escapar de la renovació que va re· presentar el Codi penal del 1995. Es podrà dir que reflecteix bé el caràcter punitiu i autoritari d’un sector clau de la societat espanyola i d’alguns col·lectius de servidors de l’Estat, però això seria en tot cas una valoració subjectiva. El que es pot afirmar amb més con· sistència és que la subsistència d’aquest delicte és una amenaça per als ciutadans i per al prestigi de la democràcia espanyola i, per tant, la primera decisió que hau· rien d’adoptar els partits polítics per resoldre la greu crisi en què ens trobem és portar al Parlament espanyol la seva derogació.